Hang tight while we fetch the video data and transcripts. This only takes a moment.
Connecting to YouTube player…
Fetching transcript data…
We’ll display the transcript, summary, and all view options as soon as everything loads.
Next steps
Loading transcript tools…
La història del català (il·lustrada) | La Filòloga de Guàrdia | YouTubeToText
YouTube Transcript: La història del català (il·lustrada)
Skip watching entire videos - get the full transcript, search for keywords, and copy with one click.
Share:
Video Transcript
Mmm... com us havíem...
[Riuen]
Com us havia promès al capítol 9, per fi us portem «La història del català».
—Aquesta és la Xènia. —Ei!
I és l'artista que s'ha encarregat de la producció del vídeo.
Doncs som-hi: endavant amb el vídeo!
Recordem que el català no és ni més ni menys que llatí.
Un dialecte del llatí súper evolucionat.
Però, quan va caure l'Imperi romà, el llatí es va fragmentar en molts trossets,
i cada trosset va viure la seva pròpia història.
Un d'aquests trossets, efectivament, és el català,
i avui en descobrirem la seva història.
Segurament heu sentit o heu llegit alguna vegada que, quan cau l'Imperi romà,
a la península Ibèrica hi arriben els visigots, que són una tribu germànica.
Però, en realitat, les tribus germàniques no arriben a la península Ibèrica;
ja hi eren: feia temps que estan integrades a dins de l'Imperi romà.
El cas és que, quan els romans perden el poder, els germànics els agafen el relleu
i comencen a governar bona part dels territoris que havien format part de l'Imperi romà.
O sigui que no van imposar cap llengua nova, sinó que van seguir parlant llatí.
Això sí: no van poder evitar transmetre a la població unes quantes formes germàniques.
Per exemple, "esquena", "guàrdia", "guerra" i "òliva" són unes quantes de les moltes paraules catalanes que venen del germànic.
El 711 comencen a arribar els musulmans, que venen del nord d'Àfrica.
Entren pel sud de la península i van pujant.
La majoria de cabdills visigots (o sigui, la majoria governadors germànics de la península Ibèrica) fugen cap al nord.
Però la gent normal (els pagesos, els artesans...),
que no tenien cap compromís polític, es queden.
i accepten els musulmans com a nous governadors.
Vaja, tampoc és que tinguessin gaires més opcions.
Els musulmans que arriben parlen àrab,
però no aconsegueixen que tota la població aprengui àrab d'un dia per l'altre.
Al principi, la gent que s'ha quedat per allà a la península Ibèrica parlen llatí.
Però aquest llatí cada cop s'arabitza més: cada cop s'assembla més a l'àrab.
I així es forma una nova llengua: el mossàrab, que és un "max-mix" de llatí i àrab.
Tot i així, el mossàrab es considera una llengua de segones, sense prestigi.
Durant aquesta època, la llengua important és l'àrab.
De fet, en català hi ha molts arabismes:
"rajola", "garrofa", "alcohol", "setrill"...
Els àrabs conquereixen la majoria de la península Ibèrica.
Arriben a trepitjar els Pirineus, amb la intenció de conquerir la Gàl·lia, on hi havia la tribu germànica dels francs.
Però els francs els paren els peus.
I, perquè els àrabs no hi tornin, s'alien amb els visigots
(o sigui, amb tots els governadors germànics de la península Ibèrica que havien corregut cap al nord a refugiar-se).
Així, visigots i francs fan una línia fortificada més o menys pel mig de l'actual Catalunya i de l'actual Aragó, que és l'anomenada marca hispànica.
I en aquesta part de baix s'hi parla àrab i mossàrab.
I en aquesta part de dalt s'hi segueix parlant llatí;
un llatí que és el que es convertirà en català.
I llavors comença el que es coneix com la reconquesta,
que en realitat no és més que una conquesta.
Però s'explica així perquè així queda com si els musulmans fossin els dolents i els cristians fossin els bons,
i només estiguessin recuperant una terra que ja era seva.
Només té sentit parlar de reconquesta
si entenem que la gent que parla llatí, després de més de 500 anys, torna a ocupar la península Ibèrica.
Perquè, a veure: primer s'hi parla llatí, després s'hi parla àrab, i després s'hi torna a parlar llatí.
S'ha de dir que, mentre els romans s'han estat a la península Ibèrica,
al nord el llatí ja ha començat a agafar la forma de les llengües romàniques que coneixem avui dia.
Vaja, podríem dir que el llatí s'ha començat a transformar
en galaicoportugues, en asturià, en castellà, en aragonès i en català.
I aquestes cinc llengües s'estenen en línia vertical cap al sud.
La gent de parla catalana i aragonesa conquereix Catalunya, el regne d'Aragó, el regne de València i el regne de Mallorca.
I, per tant, porten el català que s'ha transformat al nord cap a tots aquests territoris.
Quan ja s'han fet totes aquestes conquestes, apareix un personatge a qui el català li deu la vida, segurament:
Ramon Llull.
Llull, que era molt molt savi i molt polifacètic (vaja, que era bo amb moltes coses)
escriu una gran quantitat de textos en català;
textos de tota mena: ciència, teologia, literatura...
O sigui que, vaja, Ramon Llull demostra que el català és una llengua competent que serveix per a tot.
Perquè ens entenguem, Llull li dona al català una mena de normativa,
que és essencial perquè una llengua tingui prestigi i sobrevisqui al llarg del temps
Llavors van passant els anys.
Els catalans (quan dic "catalans" vull dir 'la gent que parla català', perquè aleshores un català era simplement això: una persona que parlava català)...
doncs això: els catalans comencen a fer conquestes cap al Mediterrani.
Arriben a ocupar Sardenya, Sicília, la mitat de la península Itàlica i els ducats d'Atenes i Neopàtria.
Mentrestant, però, perden la Catalunya del Nord, que administrativament passa a pertànyer a França.
Però, tot i que avui dia aquest territori segueix sent part de França, el català encara s'hi parla.
Cap als segles XIII i XIV, molts càtars fugen d'Occitània cap a Catalunya.
Un moment, un moment, un moment.
Què és Occitània? Qui són els càtars? I per què fugen?
Occitània és més o menys la mitat sud de l'actual França; un lloc on es parlava occità.
No, no s'hi parlava francès: s'hi parlava occità.
Els càtars eren una comunitat cristiana que vivia a Occitània i que sostenia que el cristianisme havia de ser una cosa austera i humil.
Vaja, tot el contrari del cristianisme que portava el papa de Roma, que amb més riqueses no podia viure.
Total, com que al papa de Roma no li interessava gens que la comunitat dels càtars creixés,
li diu al rei de França (que governava la mitat nord de l’actual França):
«Mira, jo et dono diners i soldats, i tu t’encarregues d’eliminar els càtars;
així tu et quedaràs amb les teves terres i jo me’ls trauré de sobre.»
I endevineu què: el rei de França va acceptar.
I va començar a matar a tort i a dret la gent d’Occitània, sense mirar-se gaire si era càtar o no.
Per això, els pobres que van sobreviure, van fugir cap a Catalunya,
i van portar al català moltíssimes paraules de la seva llengua, l’occità.
Per això avui dia tenim occitanismes com ara "bosc", "empaitar", "espasa" o "foraster".
Segueix avançant la història.
Ara cal que parlem de tres guerres en tres segles consecutius que són força determinants en la vida del català.
La primera és la rebel·lió de les Germanies,
que va tenir lloc a al Regne de València entre l’any 1519 i el 1523.
En aquesta rebel·lió els pagesos es van alçar contra els nobles, perquè els nobles els tenien molt escanyats, bàsicament.
I els feien pagar molts impostos i els quasi quasi condemnaven a morir de gana.
Llavors, els nobles, per a sufocar la revolta dels pagesos, van demanar ajuda al regne del costat,
el regne de Castella,
i els castellans efectivament els van ajudar a sufocar la revolta.
Des de llavors, al Regne de València, els nobles van començar a parlar castellà en signe de gratitud,
perquè els castellans els havien tret les castanyes del foc.
I al Regne de València el català va passar a ser només la llengua dels pagesos (que eren la majoria de la població)
Tot i així, de sobte el català es va convertir en la llengua dels pobres, dels incultes,
de la gent que no es podia pagar l'educació.
I el castellà va passar a ser la llengua dels rics, de la gent que anava a l’escola.
La segona guerra va ser la dels Segadors,
que va tenir lloc a bona part de l’actual Catalunya entre els anys 1640 i 1652.
Aquesta guerra va esclatar pel següent:
el regne de Castella, que estava lligat al regne d’Aragó perquè els seus reis s’havien casat, bàsicament,
va proposar centralitzar el poder.
Vaja, idiotes no eren: el que van proposar, en realitat, era ni més ni menys quedar-se amb el regne d’Aragó.
El cas és que centralitzar el poder implicava imposar les lleis de Castella a tots aquells territoris.
Aquestes lleis afavorien els interessos de la noblesa
i perjudicaven els interessos dels pagesos.
Per això els nobles van dir: «Vinga, sí, ens agraden les lleis de Castella.»
Però els pagesos catalans van dir: «Sí home! Estàs tu!»
Total, que la guerra va esclatar entre els pagesos i els nobles.
I, al final, van aconseguir que Castella no assumís el control del Regne d’Aragó.
Evidentment, una cosa que hauria passat si s’hagués centralitzat el poder és que s’hauria imposat el castellà com a llengua principal,
i el català hauria quedat en segon terme.
Però, per sort, no va passar.
No va passar encara.
Cal dir que la Guerra dels Segadors és el succés històric en què s’inspira l’himne nacional de Catalunya.
La tercera guerra és la de Successió,
que va tenir lloc entre el 1705 i el 1714 a tot Espanya.
En aquest cas la disputa venia del fet que el rei s’havia mort sense tenir cap fill,
i havien de triar un nou rei.
Hi havia dos candidats: Felip de Borbó i Carles d’Àustria;
i cada regne va apostar per un candidat diferent segons els seus interessos.
Els catalans es van posar a favor de Carles d’Àustria,
perquè prometia conservar l’autonomia del regne d’Aragó.
En canvi, Felip de Borbó pretenia centralitzar el poder.
Què va passar?
Que a mitja guerra, al Carles d’Àustria li va sortir la possibilitat d’anar a governar un altre país, a Àustria,
I va deixar tirats els catalans amb la seva lluita.
I els catalans no es van rendir, no.
Però l’11 de setembre del 1714, que és l’actual diada de Catalunya, van acabar sent derrotats.
I aquí la situació del català es va tornar dramacrítica.
Felip de Borbó no va ser gens compassiu amb els catalans,
perquè havien donat guerra, literalment, durant molt de temps.
I els va prendre tot el que era seu.
Les seves institucions, les seves lleis i la seva llengua, evidentment, van quedar prohibidíssimes.
Tot i així, cal dir que el català no va desaparèixer pas.
De fet, tot i que estava prohibit,
a les misses i a l'escola
els capellans i els professors es veien obligats a parlar en català.
Perquè la gent no entenia el castellà.
I la gent que no es podia pagar una educació mai va arribar a aprendre castellà en realitat.
Només el van aprendre els nobles, els rics,
els que sí que es podien pagar les classes de castellà.
I a aquí va passar el mateix que havia passat a València durant la rebel·lió de les Germanies.
El català es va convertir en una llengua de segones, en una llengua de pobres,
en una llengua amb poquíssim prestigi.
Per això, d’aquesta època la poca literatura que conservem són cançons populars,
que són les que cantaven els pagesos catalans a casa seva.
Aquesta situació es va allargar fins al segle XIX.
Per posar una data, podríem dir que es va allargar fins el 1933,
que és quan es diu que comença la Renaixença.
I què coi és la Renaixença?
Doncs la Renaixença és un moviment cultural que va néixer per la influència del Romanticisme,
un moviment que feia anys que havia triomfat a Europa.
El Romanticisme, entre altres coses, exaltava la identitat nacional.
I això, als catalans, els hi agradava molt,
perquè eren una nació que portava més de 200 anys oprimida.
A partir de la Renaixença, el català va començar a agafar cada vegada més força,
cada vegada més força.
I durant el segle XIX, que va ser un segle súper convuls a Espanya,
(convuls en el sentit que ara eren súper progres i ara eren súper conservadors
i no paraven d’anar d’un extrem a l’altre cada dos per tres)
doncs això, durant aquet segle, el català va anar fent com va poder
però creixent mica en mica.
Cap a finals del segle XIX i principis del segle XX
va créixer i es va arrelar el catalanisme polític,
que era un corrent polític fonamentalment de dretes que, entre altres coses, vetllava pel català.
En aquest moment va començar a assentar-se la normativa del català,
una cosa imprescindible perquè la llengua obtingués prestigi i guanyés l’estatus de llengua digna.
És que, a veure, hem de recordar que el català portava tres segles sent una llengua popular,
una llengua de segones.
O sigui que el fet de fixar una normativa era un guany molt important per la seva salut.
Van encarregar a Pompeu Fabra, un home a qui el català li deu moltíssim,
que fes una ortografia, una gramàtica i un diccionari.
Clar, és que ara ens sembla estrany,
però llavors d’ortografia no n’hi havia, i cadascú escrivia a la seva bola:
posaven hacs, is gregues, accents i apòstrofs on els venia de gust.
Així que sí, Fabra va fer un diccionari ortogràfic, que va sortir el 1917,
una gramàtica catalana, que va sortir el 1932,
i també va fer altres coses.
A partir de llavors el català va seguir creixent amb més fermesa.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera, que va anar del 1923 al 1930,
el ritme de creixement es va frenar una mica, però no es va aturar del tot.
Durant la Segona República, que va anar del 1931 al 1936,
el govern va apostar per moltes reformes culturals,
cosa que va afavorir indiscutiblement el català.
Però el 1936 va esclatar la Guerra Civil,
així que tots els projectes culturals es van tallar de cop,
i quan el 1939 es va imposar la Dictadura de Franco, tot se’n va anar a la merda, bàsicament.
El català va estar prohibidíssim durant els 40 anys de dictadura.
tot i així, sempre hi va haver gent vetllant pel català i per la cultura catalana,
ja fos de forma clandestina a Espanya,
ja fos des de l'exili.
Cap als últims anys de dictadura, el règim va començar a afluixar-se
i el català va començar a aparèixer en alguns llocs.
Acabada la dictadura, el 1975,
tots els projectes culturals de la segona república, o bona part, es van reprendre.
I, evidentment, el català va recobrar bona part del prestigi que havia assolit.
Des dels anys 70 i 80
els territoris catalanòfons han acollit moltíssima gent de parla castellana.
Això és perquè tant Barcelona, com València, com Mallorca s’han convertit en potències econòmiques,
de manera que s’hi ha generat molts llocs de treball.
Per això, avui dia, als països catalans hi viu molta gent que té el castellà com a primera llengua.
Per això, i perquè la majoria dels Països Catalans estan sota el poder del govern espanyol,
que té com a llengua oficial el castellà,
el català conviu amb el castellà.
I, desgraciadament, ben sovint hi conviu en una situació de diglòssia.
I què vol dir diglòssia?
Doncs vol dir que el castellà té més funcions i ocupa més espais que el català.
I, avui dia, això és una amenaça a l’existència del català.
I ja hem arribat a l'actualitat, o sigui que... fins aquí la història del català!
Esperem que us hagi agradat el vídeo.
Com us imagineu, resumir pel cap baix 1.000 anys d'història no és gens fàcil.
Si voleu complementar alguna dada, alguna coseta que us hagi faltat... ho podeu deixar aquí sota, als comentaris.
A reveure!
Click on any text or timestamp to jump to that moment in the video
Share:
Most transcripts ready in under 5 seconds
One-Click Copy125+ LanguagesSearch ContentJump to Timestamps
Paste YouTube URL
Enter any YouTube video link to get the full transcript
Transcript Extraction Form
Most transcripts ready in under 5 seconds
Get Our Chrome Extension
Get transcripts instantly without leaving YouTube. Install our Chrome extension for one-click access to any video's transcript directly on the watch page.
Chrome Extension