Així que la música em va servir per fer-me conèixer.
Per mi, és la meva energia.
Tinc ara a casa 30.000 discos.
Segueixo escoltant música, és part de la meva vida.
Però en aquell moment ho vaig fer servir per ser escriptor.
I la prova és que,
quan ja era escriptor, havia publicat llibres,
tenia un premi important com el de Villa de Bilbao
i estava casat i amb dos fills,
era el crític musical espanyol de premsa escrita més important,
perquè tenia molt de poder,
vaig dir: "Ho deixo tot per fer novel·les".
Vivia massa bé.
Això costa d'entendre.
Jo me'n volia anar a Àfrica, Àsia, l'Amèrica Llatina.
Volia que em passessin... Volia escriure, volia ser novel·lista.
Havia de sentir coses.
I és clar, jo vivia en un món de meravella.
Tot era música, ja t'ho dic, el Concorde, helicòpters, limusines.
Vivia de meravella.
Doncs casat i amb dos fills, vaig dir a la meva dona:
"Ho deixo tot per ser novel·lista d'un cop".
I la meva dona em va dir només dues paraules: "Ja menjarem".
Ho vaig deixar tot. Ho vaig deixar tot per fer novel·les.
Si estàs segur d'alguna cosa, ho has de fer.
La música era molt important, però no tant com escriure.
I segueix sent important.
Els meus amics són músics més que escriptors.
Segueix sent pura energia el que sento quan escolto música,
però vaig néixer per escriure.
Volia escriure i vaig fer servir la música.
Has escrit sobre la vida de molts músics.
Quin d'ells t'ha impactat més i per què ha sigut?
He tingut la sort de viure la música a la millor època de la història.
Anys 60 i 70.
Mai vaig entrevistar, perquè ja no es deixaven,
Bob Dylan, Bowie, Bruce Springsteen.
En canvi, he estat amic de Freddy Mercury, que ara està de moda.
Hi ha una fotografia meva a la meva pàgina web de fa 45 anys
quan encara no eren ni tan sols famosos.
David Bowie em va rebre el dia 13 de maig de l'any 73
després d'actuar com a Ziggy Stardust a l'Earl's Court Arena de Londres.
Va ser la seva gran consagració com a déu del "glam power"
abans d'anar-se'n a Amèrica.
I quan va acabar el concert, en comptes d'esperar-se al sopar o a la festa,
em va rebre al seu camerino encara maquillat com a Ziggy Stardust.
És una cosa que no es feia i ho va fer amb mi.
Amb Supertramp, quan els vaig conèixer, no eren ningú.
I jo vaig escriure i els vaig dir:
"Sou l'hòs... Sou increïbles".
El vostre LP 'Crime of the Century' i el single 'Dreamer'
seran número u d'aquí cinc o sis mesos
i us menjareu el món durant cinc anys com a mínim.
I em van dir: "Yes?".
I va passar.
Amb alguns músics vaig tenir molt de contacte,
d'altres no es deixaven entrevistar.
Així que et puc explicar cent mil històries.
George Harrisson va convidar gent d'Espanya
quan va inaugurar Dark Horse Records.
I recordo que érem en un pub de Londres de nit,
amb George Harrisson allà i hi va entrar la policia perquè hi havia alcohol.
George Harrisson va dir: "No m'hi quedo".
Va obrir una porta i va córrer. I jo al darrere.
¿Saps què és anar per Londres corrent a les tres de la matinada
darrere de George Harrisson amb cinc paios més?
Doncs són històries que són divertides, curioses, el que sigui.
Així que n'hi ha moltes.
I de totes treus alguna cosa.
La música quan canvia? Això quan s'acaba?
El dia que assassinen John Lennon.
Aquell dia, el rock canvia. Per què?
Perquè els cantants van dir: "Seré jo el proper?".
Van tenir por.
A partir d'aquell moment, ja no hi va haver "backstage" lliure.
Jo era als concerts, "backstage" lliure,
era als camerinos,
tenia un passi, una credencial que em donava accés a tot.
Mai els he mitificat.
Per exemple, els Beatles, els he conegut a tots menys a John Lennon.
El van matar abans que el pogués conèixer.
En canvi, al meu llibre més famós, un d'ells,
'El jove Lennon',
és la seva vida quan ell crea els Beatles amb 15 anys.
Així que podria explicar històries de música
i faltarien dies i setmanes per parlar-ne de totes.
Jordi, ets un escriptor molt prolífic.
Tens, ho has dit abans, 500 novel·les. Quin és el teu procés creatiu?
Perquè aquest ritme és complicat de portar.
Mira, com a escriptor soc una mena d'antena parabòlica amb potes.
Dona'm un diari d'avui, el miro, te'n trec tres novel·les.
Em faig preguntes.
Darrere de cada notícia hi ha un "per què no?
I si...? Què passaria si...?".
Sempre hi ha preguntes.
La meva motivació sempre és descobrir allò que ningú veu.
Aquesta energia que flota i que jo agafo sense que ningú ho noti.
Per tant, doncs no és el mateix fer ciència ficció, novel·la policíaca,
novel·la històrica, novel·la realista, un poema, una cançó, el que sigui.
Quan faig ciència ficció, soc Déu.
Invento un món inexistent.
Novel·la policíaca?
Ha de ser un guió exhaustiu, tot ha d'encaixar a la perfecció.
Faig novel·la històrica? Soc un ase. No tinc estudis.
He de llegir, he d'aprendre.
He d'anar a un país a visitar-lo per absorbir el país i poder escriure.
Avui dia, us diuen:
"Bah, tens Google Maps. Vas a Google Maps i vas pel carrer".
I les olors?
I els sons?
Això no és a Google Maps.
Jo he de sentir les coses, captar-les jo. Si no, no em serveixen.
Per començar, què faig? Ho he dut perquè ho veieu.
El guió.
Això és el guió de varis dels meus llibres recent fets.
Aquest està recent fet fa molts pocs dies, calentó.
Aquest és el guió d'un llibre.
Mireu-lo bé.
Aquest és policíac.
Sortirà al març, de la sèrie Mascarell. El número 11 de la sèrie Mascarell.
Fixeu-vos com de llarg és el guió.
Fixeu-vos com de llarga és cada pàgina perquè cada capítol, capítol 18...
Dues pàgines de resum del capítol 18.
19. Dos més.
El 20. Dos més.
El guió d'un llibre. Soc ràpid escrivint, lent pensant.
Encara hi ha, amb perdó, idiotes que em pregunten:
"Deus tenir 50 negres, oi?".
No tinc ni secretària.
Ho faig jo. M'encanta fer llibres.
Un altre detall important.
Si t'hi fixes, veuràs que els dies van correlatius.
I direu: "Els dissabtes i diumenges també treballes?".
Sí!
L'art no admet dissabtes i diumenges.
Potser un dissabte hagi fet vuit pàgines.
I, en aquest, un dissabte, un diumenge, en vaig fer cinc
perquè potser vaig anar a veure el Barça
o vaig anar amb les meves netes a veure el que fos. D'acord.
Acabo de fer un llibre. L'acabo d'escriure.
Per què agrado a la gent jove i devoren els meus llibres?
Perquè no els venc fum.
No m'enrotllo, no hi poso palla.
Explico una història amb les paraules justes i precises, directes.
I prou.
No vull canviar el món.
Canvio la gent, ho sé. Un llibre sempre canvia la gent.
Però soc un novel·lista, faig novel·les. Soc un contista.
Res més.
Aleshores, quan acabo un llibre, ni me'l llegeixo.
Va a l'editorial. Que li agrada? Publica'l.
No li agrada? No el publiquis. L'envio a una altra.
Quin llibre et va canviar la vida?
Com que soc un fan de la lectura, jo sé que,
entre els 15 y els 20 anys,
el bon lector troba el llibre que li canvia la vida. Sempre.
Ho sé. Ho sé perquè jo he vingut a la Fira del llibre de Madrid
seguits 38 anys.
I duc 44 Sant Jordis.
En 38 anys, sempre venen mestres plorant,
dient-me: "Gràcies per escriure.
El teus llibres són dels pocs que no em llancen al cap".
Això a mi m'emociona.
Però, sobretot, quan ve un noi o una noia,
fins i tot més gran, i em diuen:
"Jo odiava llegir fins que vaig llegir tal llibre teu i em vaig fer lector".
Ostres!
Aleshores t'adones
que no canviaràs el món amb els llibres, no ets tan important.
Però les novel·les canvien les persones.
Les ajuden sempre. Sempre.
Perquè a l'adolescència som insegurs,
busquem miralls, busquem punts de suport,
tenim ràbia, una ràbia incontrolable.
Jo sempre dic: "Aquesta ràbia que tens amb 15 anys és la teva energia".
Si saps dominar-la i dirigir-la, et menjaràs el món.
Si la teva ràbia és negativa, et destruirà.
La ràbia és inherent a l'adolescència. Cal sentir aquesta ràbia.
És part de la vida.
I si llegeixes aquell llibre i el trobes i la teva vida canvia,
això ja és privilegi màxim.
Jo tinc dos llibres.
Un va ser 'El tall de la navalla' de William Somerset Maugham.
Per què?
Perquè el protagonista era un paio idealista
i jo vaig dir: "Vull ser com ell".
Aleshores ja sí, quan el protagonista se'n va a Katmandú,
vaig dir: "Un dia aniré a Katmandú".
Amb 40 anys vaig anar a Katmandú. Vaig complir la promesa.
Però el llibre que em va canviar la vida
i em fa fer ser com soc i entendre'm, sobretot, 'La font'.
Escrita per Ayn Rand.
Ayn Rand era una russa exiliada als Estats Units
i va ser tan important
que va crear una corrent filosòfica amb el seu pensament.
'La font' és la història...
Si no voleu llegir el llibre, perquè és gruixut i farragós avui dia,
mireu la pel·lícula de Gary Cooper i Patricia Neal.
Ayn Rand, a les seves novel·les, parla de l'individualisme.
Jo crec en la col·lectivitat, crec en el grup,
però en un equip de gent, en un equip de futbol, només hi ha un Messi.
O un el que sigui.
Jo soc individualista. Soc artista.
El que jo faig surt d'aquí.
I és meu. De ningú més.
I aquell nano que era jo amb 18 anys,
que treballava a la construcció,
que encara tartamudejava,
que estudiava de nit una cosa que odiava,
es va adonar de què havia de fer
per arribar a ser escriptor.
Un metge estudia medicina,
li donen un diploma
i té un punt on recolzar-se.
Un arquitecte, igual, un diploma i tot això.
Un treballador, un lampista, és un ofici. Ho aprèn, és lampista.
Però escriptor no s'estudia ni s'aprèn, se sent.
Escriure és una cosa que surt de dins, de les entranyes.
Per tant, aquell nano que era jo,
vaig dir: "Quins punts tinc jo de suport?".
No en tenia cap.
No tenia res on agafar-me.
"Com seré escriptor?".
Aquesta novel·la em va fer pensar
en allò que jo creia de la vida i de mi mateix.
Aleshores em vaig construir, en lloc de tenir a la paret alguna cosa,
em vaig construir un tamboret mental de cinc potes.
Un tamboret, sabeu què és un tamboret,
amb cinc potes, i m'hi vaig asseure al damunt.
Va ser el meu punt de suport, el meu tron.
Quines són les cinc potes?
Les cinc paraules que han marcat tota la meva vida.
Amor.
Pau.
Respecte.
Honradesa.
I esperança.
Per mi, la pau és essencial. Mai he entès la violència. Mai.
Em supera, em supera.
Per mi és una cosa...
Quan vaig haver de fer la mili,
obligatòria aleshores, m'hi vaig negar.
I vaig haver de subornar un militar
per no anar a Sidi Ifni, a Àfrica, amb un uniforme.
A mi, els uniformes em donen por i les armes, les odio.
Em vaig jugar un consell de guerra, que m'afusellessin. M'hi vaig negar.
No ho podia entendre i no hi vaig anar.
Per tant, per mi la pau és essencial.
L'amor.
Cal enamorar-se cada dia.
I enamora't de coses, de la ciutat, d'alguna cosa.
L'amor és necessari.
Respecte.
La gent no es respecta.
Fixeu-vos-hi bé, hem creat eines meravelloses com internet,
Twitter o Facebook
i els estem fent servir per odiar.
Quan veig a internet: "Les xarxes cremen".
No. Cremen 50.000 eixelebrats sense res més a fer
que ficar-se amb el vestit de Sergio Ramos a la boda
o el perruquí que duu l'altre paio a no sé què.
Això és important? Au va, per Déu!
Per tant, no hi ha respecte.
Honradesa.
La quarta.
Vivim en un món... Fixeu-vos en la corrupció que hi ha,
els diners que hi ha de narcotràfic, on anirem a parar?
És a dir, un paio que a sobre roba el seu país
o el seu partit, el que sigui, i s'ho enduu a Suïssa.
L'honradesa és bàsica.
Dona'm una persona honrada i tindré algú en qui creure.
I, per últim, l'esperança.
Per què és l'últim?
Veureu, em sap greu dir-ho,
no crec en déus ni en paradisos ni en més enllàs.
No.
Crec que som un accident còsmic meravellós,
però la meva vida és això aquí i ara.
Cada dia em llevo amb una gran il·lusió.
Hi ha dies en què ni em rentaria
perquè he deixat el llibre al capítol 4 i en vull fer un altre.
Tinc ganes de posar-me a escriure.
Per tant, la meva esperança és únicament allò que faig cada dia.
Estar viu,
tenir la il·lusió d'escriure, de ser feliç,
de fer allò que m'agrada i prou.
I somio.
I la meva gran il·lusió seria morir amb 100 anys i escrivint.
Aleshores, aquest tamboret, les cinc potes, aquestes cinc paraules,
neixen de llegir un llibre
que em va fer pensar en qui era jo i com estimava.
I tothom ho hauria de trobar si llegeix.
Hola, Jordi.
¿Quina de les iniciatives o projectes que has engegat
són d'aquells que més orgullós et sents?
Durant 20 anys vaig ser per tot Espanya i Amèrica Llatina
fent xerrades a escoles, i en feia moltes.
Me n'anava una setmana al mes, d'octubre a maig,
cada any, a veure una comunitat espanyola.
Feia cinc xerrades diàries, cinc dies seguits.
Sempre que anava a una escola,
em trobava amb un noi o noia que em deia:
"Vull ser escriptor i el meu pare no em deixa".
M'hi veia a mi mateix.
O em deien:
"Vull ser escriptor, però, és clar, visc a Sòria".
O visc a Huelva o visc a Logronyo.
Jo: "Què hi té a veure?".
"No. És clar, és que cal anar a Madrid o a Barcelona per fer això".
I deia: "No, fill, no".
Aleshores, m'adonava que hi havia molta gent, com tot nen o nena,
que també somiava.
I un dia em vaig dir: "Jordi, crearàs un premi literari".
El premi Jordi Sierra i Fabra per menors de 18 anys.
Hi ha d'haver alguna cosa darrere que ho empari.
Aleshores vaig dir: "Faré, a més, una fundació.
Una fundació que doni suport al premi i a més iniciatives".
Compte.
No soc ric, no soc milionari.
Jodorowsky, el gran Jodorowsky,
em va dir un cop: "Jordi...".
Bé, m'ho deia sempre:
"Si la vida et va donar un don,
has de tornar a la vida un 10%".
I tinc un don. Sé escriure. I ràpid.
Així que, l'únic que faig és, aquest 10%...
No em canvio el cotxe cada any,
visc al mateix lloc des de fa 30 anys.
No soc de luxes.
He estat a mig món, però Medellín em va enamorar.
Em van dir a Medellín: "Jordi, aquí amb molt pocs diners
faríem com tu a Barcelona".
Vaig dir: "Faré dues fundacions
per crear un pont cultural Barcelona-Medellín,
Catalunya-Antioquia, Espanya-Colòmbia".
I el vaig crear fa 15 anys, el 2004.
A Medellín vam aconseguir ser...
Ens van donar el premi Ibby-Asahi al millor projecte cultural del món.
M'han donat la Medalla d'Honor de Barcelona per la Fundació.
Aquest darrer any...
Això ho dic com a acudit, però és cert.
Espanya m'ha donat la Medalla d'Or
de les Belles Arts
i Catalunya, la Creu de Sant Jordi.
Vaig dir a la meva dona: "Que m'estic morint?
Saps alguna cosa que jo no sàpiga?".
Perquè, és clar, quan et donen premis en vida, sospites.
Sospites molt. Però no, de moment segueixo aquí.
Gandhi deia que la pitjor violència és la indiferència.
I és cert.
Som en un món, abans ho he dit, egoista i materialista.
Ningú fa res per la resta. O gairebé ningú.
Cal fer alguna cosa, el que sigui, on sigui.
Si jo hagués tingut una leucèmia com la va tenir Josep Carreras,
tindria una fundació per ajudar gent amb leucèmia.
Però soc escriptor i intento que la gent jove llegeixi.
I, a més, que escriguin.
Seran millors persones.
Sabran explicar al paper com se senten.
Per tant, la Fundació respon a un munt de les meves inquietuds
de fer quelcom per la resta.
No espero que m'ho agraeixin.
Per exemple, a Barcelona, fa 11 anys vaig fer una iniciativa.
Estava fart de veure els futbolistes, del Barça, del Madrid, de l'Espanyol,
anar el dia de Reis als hospitals, bé, a Nadal als hospitals,
a dur als nens joguines.
Amb TV darrere i premsa darrere. I em feia ràbia.
A més, mai donen llibres, donen joguines.
Què passa, un llibre no és una joguina?
Vaig trucar a cinc escriptors amics meus fa 11 anys
i vam anar a veure tres hospitals el dia abans de Nadal
a dur els nostres llibres a nens malalts.
Avui dia, som 50 escriptors
a més de 20 hospitals per tot Barcelona.
I ja l'exemple ha condit a València, a Girona, a Tarragona i a Lleida.
Però quina és la meva norma? No volem premsa.
No ho fem per lluir o per dir:
"Que bons que som que anem als hospitals". No. No.
I compte, anar a un hospital a veure nens a oncologia
que s'estan morint és dur.
Anar a veure nenes amb anorèxia o bulímia embenades, tremolant, és dur.
I hi anem.
Escriptors per la Infància.
És una cosa que sense la Fundació Sierra i Fabra...
M'ho diuen:
"Mira que simple, però si no se t'arriba a ocórrer a tu, no existiria".
He creat el Premi Docent de l'Any a Catalunya.
Per què?
No vaig tenir cap mestre a qui estimés. Cap.
I és molt trist.
I durant anys, els mestres han posat els meus llibres. Els estimo.
Sense ells no seria aquí, no menjaria cada dia com menjo.
Així que he creat un premi per honorar un mestre cada any.
La Fundació hi és per això.
Saps el dia que vaig descobrir que hi havia quelcom millor que escriure?
Va ser un dia que a Medellín, a Colòmbia,
la Fundació Sierra i Fabra durant un temps,
amb el Banco de Colombia,
dúiem llibres a llocs molts distants.
Biblioteques de 300 o 400 llibres seleccionats.
I els dúiem en canoa, en burro... Amb les FARC...
Les FARC t'aturaven, però com que eren llibres no et feien res. "Passa, passa".
Era perillós, però passàvem. Bé...
Doncs dúiem cada quatre dies una biblioteca
a un poblet de per allà perdut.
I un dia vaig dir: "Hi vull anar jo".
I vam anar a la biblioteca a un lloc anomenat Copacabana.
No Copacabana del Brasil, sinó Copacabana, Medellín, Antioquia.
Era una escola feta amb dos barracons de metall
a 2.000, gairebé 3.000 metres d'alçada, amb un fred que pelava.
Hi havia un pam de fang. No vam poder arribar fins a dalt.
Després d'anar a la biblioteca i fer la meva xerrada,
de cop m'estiren dels pantalons.
Faig així i hi havia un nen
baixet, raquític, una coseta així petitona,
tenia un set o vuit anys, i em diu molt seriós:
"Escolti, vostè ha portat llibres?".
I jo també li dic molt seriós: "Sí, què passa?".
I em diu: "Res, és que m'encanta llegir".
Vaig girar el cap i em vaig posar a plorar.
No ho vaig poder evitar.
Aleshores, em vaig adonar que hi havia una cosa més important que escriure.
I és que un nen et digui: "Gràcies per donar-me un llibre".
I això sense la Fundació no existiria.
Així que la Fundació respon a totes aquestes inquietuds.
També tenim una revista literària en línia gratuïta.
S'anomena www...
lapaginaescrita.com.
Cada tres mesos,
publiquem una revista de 100 pàgines
gratuïta, és a dir, la pot veure la gent,
i entrevistem escriptors que ens expliquen
com i per què escriuen.
Perquè la gent aprengui a escriure.
I publiquem relats i poemes a nois i noies de fins a 21 anys.
Intento que la gent llegeixi.
Mira, avui dia la incultura s'olora.
Aneu a buscar feina i el de davant, en dos minuts,
us olora que feu pudor a ases.
Us ho olora.
Així que la cultura no s'aprèn estudiant, s'aprèn llegint.
Estudiar et dona una disciplina i tot això, però únicament.
No pots arribar a tot.
Des que hi ha internet encara és més fàcil arribar a tot.
La gent no el fa servir per aprendre, el fa servir per fer l'idiota.
Així que hi ha més ases que abans.
Per tant, jo intento predicar amb l'exemple.
Premi literari,
la revista en línia 'La pàgina escrita',
els hospitals i tot això.
Fem coses. Tinc un equip de gent meravellós.
Quatre persones. A Barcelona no en som més.
A Medellín n'hi ha més.
I la Fundació és això.
Només la darrera bogeria d'un senyor.
Però com a mínim l'he vist en vida, la gaudeixo en vida.
I bé, em queden coses per fer, és clar.
Encara falta que algú posi el meu nom a una escola.
M'encantaria. Sí.
Si teniu una escola i li voleu posar el meu nom, feu-ho.
Sí. I ho dic així, és a dir, no em fa cap vergonya.
Sí, home, sí és divertit.
Jo que vaig odiar tant la meva escola, seria genial.
Així que, bé, ja he parlat de la Fundació.
Hola, Jordi.
Després d'una llarga vida escrivint, quina seria la teva lliçó més gran?
Si pensem en l'Univers
i pensem que hi ha més gent per allà,
altres formes de vida,
és aterridor.
Però si pensem que som els únics de l'Univers,
encara és més aterridor.
Sigui com sigui, és acollonant.
Així que
cada dia intento que sigui
una petita vida tancada en un dia.
El que he fet fins ara,
en música, en llibres, en tantes històries,
està fet.
Existeix només aquí.
El que faci a partir de cinc o deu minuts
encara ha d'arribar.
Aleshores, jo resumeixo la vida sempre en això, avui, aquí, ara,
tu, jo, això i això.
Punt. No hi ha res més.
La lliçó que he après crec que bàsicament és aquesta.
Home, és clar que faig plans, penso en el futur i tot això,
però cada dia quan em llevo
he de sentir la vida que em motiva a llevar-me content i a escriure.
Tinc alts i baixos com tothom,
però intento,
repeteixo, com ho he dit a ella,
per fer els millors llibres que pugui escriure
i explicar les millors històries
i seguir sent jo mateix,
he de tenir aquesta confiança, aquesta esperança,
aquesta creença
que avui és avui, demà no existeix, el passat ha passat.
Així com quan faig un llibre,
que cada capítol que faig l'enfoco com si fos una sola novel·la
i explico aquest capítol, que després va unit a la resta.
Doncs cada dia de la meva vida és part d'una cadena.
Et juro que cada llibre que he fet
sé quan l'he fet, per què l'he fet, com l'he fet
i què he sentit.
Escric quan viatjo. Als avions, hotels.
Per què pensar a casa? A casa no puc pensar.
A casa escric. Pensar, no.
M'agafo un avió. 15 hores a l'avió. Què faig? Escriure. Fer guions.
Me'n vaig a illes on no hi ha televisió, diari ni internet.
Dues setmanes aïllat, allà a pensar.
Hi estic sol. I és dur estar sol sabent que tens a Barcelona
netes, fills, dona, gent que t'estima. És dur.
He tingut una vida plena,
però la lliçó és que aquesta vida plena em serveix per carregar les piles avui.
És com el mòbil, que a la nit el connectes
i al matí et lleves i el mòbil està carregat.
Doncs és igual.
Dormo cada dia nou hores.
He de dormir molt per estar bé físicament.
Nou hores. D'una de la matinada
a deu del matí, que és l'hora a la qual em llevo.
Nou hores.
I em llevo i visc aquest dia.
Als meus viatges he estat a punt de morir sis vegades.
He caigut en avió tres cops.
Un a Lhasa, al Tibet. Bé, anant a la Xina.
Un altre a Johannesburg, a Sudàfrica.
Un altre a la Martinica.
He estat a punt de morir al terratrèmol de Xile del 2010.
Escala 8,8, el vuitè més gran de la història.
Jo hi era, a dalt de tot del gratacel fent així.
Una sang freda acollonant. En vaig baixar vestit.
Em vaig vestir.
Vaig agafar el guió que estava fent i el passaport.
En vaig baixar amb guió i passaport, tot el que m'interessava.
Així que...
A l'Índia, un cop, a Amritsar, al Panjab indi,
uns paramilitars em van agafar, em van posar allà en un mur
com per afusellar-me.
A Sri Lanka, a Colombo, atemptat terrorista.
Però no ho he explicat als llibres.
És part de la meva vida.
És a dir, no ho faig servir.
T'ho explico a tu perquè som en família.
M'han fet millor o pitjor?
M'han demostrat que tinc sang freda.
Perquè el dia que queia l'avió a Chengdu,
érem 30 espanyols,
jo cridava: "Tranquils, no caiem, baixem de pressa, però no caiem".
Així que, la lliçó, no ho sé. Lliçons i tot això...
Avui. Viu l'avui. Viu l'avui.
Sent l'avui. Enamora't avui.
Un cop vaig fer una xerrada parlant de l'amor
i un amic meu
em va dir després de tres mesos: "Jordi, ¿saps que aquell dia
després d'escoltar-te vaig trucar al meu pare i li vaig dir:
'Pare, mai t'ho he dit, però t'estimo molt'
i va morir al cap de una setmana?
Sense tu, no hagués dit al meu pare que l'estimava, mai l'hi hagués dit".
Aleshores, aquell dia el va ajudar.
I una altra anècdota de què em sento orgullós.
A Quito, fa uns anys, en una xerrada,
després de deu anys vaig tornar a Quito
i va venir un senyor de 90 anys
i em diu:
"Senyor, vaig estar fa deu anys escoltant-lo.
Tenia 80 anys.
I jo pensava:
'M'agradaria aprendre coses,
però amb la meva edat ja, amb el que em queda de vida...
I m'agradaria estudiar, però amb el que em queda de vida...'".
I no sé què. I sempre era:
"Amb el que em queda de vida, per què" o no sé què.
Diu: "I vostè ens va dir que teníem l'obligació
de viure fins l'últim dia.
Si estàvem vius, teníem el deure
de cremar la nostra vida i morir saciats.
Vostè va dir tot això i sap què?
Vaig fer una carrera, vaig aprendre informàtica.
Escolti, tinc 90 anys
i ara no penso en morir, penso que arribaré als 100.
I encara em queden per fer tantes coses!".
90 anys.
Amb 80 s'anava a morir.
De què va servir que jo li digués que tenia l'obligació de viure?
Perquè en va sortir convençut que podia viure.
Fins l'últim alè.
Així que, paio, viu ara, sent ara, fes el que et toqui avui
perquè no saps si demà estaràs viu.
Ets la teva única oportunitat.
I per acabar, llegiu llibres.
No els descarregueu d'internet pirates.
No sigueu males persones.
No em robeu a mi ni a l'editorial,
en el meu cas robeu a una fundació que ajuda nens.
Si no venc llibres, no els puc ajudar.
És una cadena. No sigueu dolents.
Hi ha llibres barats o biblioteques, però no els descarregueu.
I...
Bàsicament, crec que he explicat tantes coses
que ho resumeixo així: soc el que soc perquè he llegit.
Llegir em va salvar la vida, escriure li va donar un sentit.
Crec que sereu millors persones si agafeu una novel·la de tant en tant.
Però no una a l'any ni una... No, no, més, més, més.
M'acomiado sempre fent un gest.
Faig així.
Del meu personatge de 'Star Trek', el senyor Spock. Vulcanià.
El senyor Spock s'acomiadava sempre a la sèrie 'Star Trek', deia:
"Llarga vida i prosperitat".
Jo sempre dic: "Pau i llarga vida".
El dolent és que els joves diuen: "Com Sheldon Cooper, de 'Big Bang'".
I els dic: "No, Sheldon Cooper es va inspirar en mi.
Fa 40 anys que jo m'acomiado així".
Així que sigueu feliços, llegiu,
aneu a menjar-vos el món.
I, si no, una bona pizza que ja us toca.
Sigueu feliços i pau. Gràcies.
Click on any text or timestamp to jump to that moment in the video
Share:
Most transcripts ready in under 5 seconds
One-Click Copy125+ LanguagesSearch ContentJump to Timestamps
Paste YouTube URL
Enter any YouTube video link to get the full transcript
Transcript Extraction Form
Most transcripts ready in under 5 seconds
Get Our Chrome Extension
Get transcripts instantly without leaving YouTube. Install our Chrome extension for one-click access to any video's transcript directly on the watch page.
Chrome Extension