Anthropologist and biologist Helen Fisher explains the science behind love, attraction, and relationships, detailing the distinct brain systems involved and how biological predispositions, combined with cultural and personal factors, influence our romantic choices and long-term partnerships.
Mind Map
คลิกเพื่อขยาย
คลิกเพื่อสำรวจ Mind Map แบบอินเตอร์แอคทีฟฉบับเต็ม
Helen Fisher, benvinguda.
És un plaer ser aquí.
-Estic entusiasmada de ser amb tu. -Gràcies.
Moltes gràcies per compartir el teu temps amb nosaltres.
Helen, ets moltes coses,
però ho resumiré
dient que ets antropòloga i biòloga
i pot ser que siguis l'acadèmica més coneguda
en la ciència de l'amor:
amor romàntic, relacions, atracció...
De fet, avui parlarem d'això,
però per posar en context la nostra conversa,
abans m'agradaria que ens expliquessis
com va començar el teu interès per aquest tema.
Com va començar a interessar-me l'amor?
Tant de bo tingués una resposta sexi per això,
però en realitat no la tinc.
La veritable resposta és que tinc una germana bessona.
Quan ets una nena i et fas gran,
tothom els pregunta de tot als bessons.
Us agrada el mateix menjar? Teniu els mateixos amics?
Teniu les mateixes càries? De tot.
Molt abans de saber que hi havia una controvèrsia
entre l'innat i l'adquirit,
jo ja sabia que la biologia influïa en el meu comportament.
Just perquè era una bessona.
Quan vaig començar el postgrau,
es creia que tot el comportament era après,
que res provenia de la biologia.
Jo sabia que no tenien raó,
així que quan vaig haver d'escriure la tesi doctoral
vaig pensar que, si hi havia alguna part del comportament humà
que sortís del nostre ADN,
que fos biològica,
seria la dels nostres patrons reproductius.
Perquè, com deia Darwin, si tu tens quatre fills i jo cap,
tu perdures i jo m’extingeixo.
Segons la seva teoria, les persones sense facilitat per aparellar-se,
el sexe, l'amor, els vincles... s'extingien.
Les que hi tenien facilitat, perduraven.
I així evolucionarien els diferents mecanismes hormonals
i genètics
de l'amor.
Així que vaig començar a pensar:
"Començaré a estudiar l'amor".
I la pregunta del meu primer projecte va ser
"Per què ens casem?".
Ja ho saps, el 97% dels mamífers no s'aparellen
per criar els seus petits, les persones sí.
Hi ha alguna cosa en la nostra biologia, en la nostra història,
que ens empeny a escala global a enamorar-nos i formar una parella.
Aquí vas començar a estudiar l'amor des d'una perspectiva científica.
-Sí, exacte. -Llavors, què és l'amor?
L'amor és una cosa diferent per a cada persona.
Però, com a científica,
crec que deriva principalment de tres circuits cerebrals:
el desig sexual, l'amor romàntic
i l'afecció.
Es tracta de sistemes cerebrals diferents.
Crec que el desig sexual et fa buscar un ventall de companys;
que l'amor romàntic et permet concentrar l’energia en un de sol,
i el tercer sistema cerebral, el de l'afecció,
et permet quedar-te amb aquesta persona
almenys fins a educar un fill durant la seva infància.
La majoria de gent que pregunta per l'amor
es refereix a l'amor romàntic, que té uns trets molt particulars.
El primer que passa en enamorar-nos
és que tot adquireix, com jo dic, "un significat especial".
Tot en aquesta persona és especial.
El seu cotxe és diferent del dels altres,
el carrer on viu, la música que escolta...
Tot sobre ell o ella de cop i volta es torna especial.
Després, et focalitzes en aquesta persona.
Saps què no t'agrada,
però ho deixes de banda i et centres en el que t'agrada.
Hi ha una energia intensa,
pots passejar tota la nit, parlar fins a l'alba.
Eufòria quan tot va bé.
Canvis d'humor, un desert horrorós quan va malament.
I tot tipus de reaccions corporals, com la boca seca.
Li truques o li escrius i se t’accelera el cor,
o veus un missatge i se t’accelera el cor.
Les cames et fan figa. Tens papallones a l'estómac.
I tens una dependència enorme.
T’atabales, no deixes de mirar el telèfon una vegada rere l’altra.
I el desig sexual. Sents una atracció física molt forta.
Però les tres característiques principals de l'amor romàntic
són l'obsessió, tens algú tot el dia al cap;
a més, tot i que vols anar-te’n al llit amb aquesta persona,
el que anheles de veritat és una connexió emocional,
vols que et truqui i t’escrigui,
que et proposi sortir, que et digui que t'estima;
i finalment, però no menys important,
és que et motiva per conquistar.
I tant, que sí!
Perquè lluites per guanyar el millor premi de la vida,
una parella amb qui aparellar-te.
I el que fan els enamorats és molt difícil de controlar.
Stendhal, el novel·lista francès,
deia que l'amor és com la febre,
va i ve sense que importi la nostra voluntat.
I és cert.
Així que aquests són els principals trets de l'amor romàntic.
Helen, i què hi ha del procés d'elecció?
Com triem la persona de la qual ens enamorem?
És molt interessant, perquè, com saps,
he sotmès molta gent a escàners cerebrals
per estudiar-ne els circuits cerebrals d'amor romàntic i afecció.
Podria ser el més difícil de la meva carrera,
però contestar les preguntes “per què ell?”, “per què ella?”,
“per què t'enamores d'una persona i no d'una altra?”
ha estat encara més difícil.
Perquè és complicat,
tots som únics, tots som diferents.
El principal circuit cerebral de l'amor romàntic
és semblant en tots els humans,
Però per què t’atrau ell o ella?
De tota manera, hi ha molts temes culturals.
Solem enamorar-nos d'algú del nostre mateix entorn socioeconòmic,
del mateix nivell general d'intel·ligència,
amb bon aspecte,
del mateix entorn educatiu,
dels mateixos objectius religiosos i socials,
econòmics, reproductius,
la teva infància sempre té cert pes...
Però pots entrar en una sala i que tots siguin del teu entorn,
igual d'intel·ligents i amb bon aspecte,
i no t'enamores de tots!
Així que vaig començar a pensar que potser
la biologia bàsica t'atreu de forma natural
cap a unes persones abans que cap a altres.
Per tant, vaig començar a fixar-me en la fisiologia cerebral bàsica,
buscant qualsevol tret relacionat amb qualsevol sistema biològic.
Hi ha molts sistemes cerebrals, però es dediquen
a fer que parpellegin els ulls o bategui el cor,
no es relacionen amb trets de la personalitat.
Però vaig trobar-ne quatre que sí:
els sistemes de la dopamina, la serotonina,
la testosterona i els estrògens.
Cada un d'aquests sistemes està relacionat amb una constel·lació,
un conjunt de trets de la personalitat.
Així que vaig decidir elaborar una enquesta, que estan completant
més de catorze milions de persones en quaranta països,
i vaig incloure-hi tots aquests trets.
Vaig fer que la gent realitzés l'enquesta
i després em vaig fixar en qui els atreia naturalment en un lloc de cites,
ho vaig fer amb Match.com.
Per exemple, si tens la dopamina molt alta,
et classifico com a explorador.
Busquen novetats i corren riscos,
són curioses, creatives, espontànies,
enèrgiques, mentalment flexibles i, com era d'esperar,
se senten atretes per persones com elles.
La gent curiosa i creativa vol gent com ella.
El segon tipus de persones, amb serotonina alta,
les anomeno constructores.
Són tradicionals, convencionals,
segueixen les normes, respecten l'autoritat,
els encanta planificar, els horaris i rutines,
solen ser més religioses
i també els atrauen persones com elles.
La tradició atrau la tradició.
Les dues últimes categories, amb testosterona i estrògens alts,
tendeixen al seu contrari.
La gent amb testosterona alta
sobretot homes, però també dones,
els anomeno directors.
Solen ser analítics, lògics, directes,
decisius, tenaços, escèptics.
Els van bé les matemàtiques, l'enginyeria o la música.
Es decanten pel tipus amb estrògens alts,
que anomeno negociadors.
Pensen en context, a llarg termini,
tenen imaginació, la majoria són dones,
tenen facilitat per llegir la postura, els gestos, el to de veu,
són molt afectuoses, confien més
i expressen més les seves emocions.
Vaig poder colar-me a la cuina de la Mare Naturalesa
i veure com, químicament,
unes persones ens atrauen més que d'altres.
La meva parella i jo en som un bon exemple.
La majoria d’enquestes de personalitat
et fiquen en una galleda, però el cervell no funciona així.
Expressem totes les característiques, però en diferents graus.
Per exemple, tant la meva parella com jo tenim la dopamina molt alta.
Tots dos escrivim, viatgem molt,
ens encanten les experiències noves, correm riscos...
estem bé.
Ell té la testosterona alta i jo els estrògens alts.
Això també va bé.
M’ha omplert la casa d’andròmines tecnològiques,
ja veus...
Això també funciona bé.
Però està una mica més amunt que jo en l'escala de la serotonina.
Ell segueix les normes, jo no tant, excepte quan tenen sentit per mi.
Ell segueix les normes perquè són normes.
Un exemple recent, anàvem al cinema
i li vaig preguntar: "Amor meu, portes aigua a la motxilla?".
Em va respondre que sí
i li vaig dir que genial, que ens la podíem beure al cinema.
I em va dir que no podíem,
que no es pot portar menjar o beguda al cinema,
que cal comprar-la a la parada de menjar.
I li vaig dir: "Oh, de debò?".
Però l'important és que els nord-americans,
i segurament a tot el món,
estem saturats de psicologia.
Tot és un problema de la teva infància.
Això no és un problema de la seva infància, és qui és.
Com més puguem entendre la biologia del comportament,
qui és de veritat l'altra persona,
no només la seva cultura i les seves experiències o la seva infància,
sinó com ha estat construïda,
llavors no hauràs d'anar 10 anys al psiquiatre per entendre
per què no pots portar aigua al cinema.
És qui és.
Es pot solucionar i dir:
"En aquest cas, Comprem l'aigua a la parada".
És el que fa l'enquesta.
Per cert, també l'estic portant als negocis,
perquè no només és l'amor,
és qui ets com a persona i com et portes amb la gent.
Així que la faig servir cada cop més en el món empresarial,
a més del personal.
Helen, has dit que tots tenim quatre personalitats diferents
-en un cert grau. -Sí.
Però n'hi ha una que predomina.
Sí, una o dues, de vegades tres.
I pots passar d'una a una altra.
Això et volia preguntar.
Segons la teva educació, experiències personals,
experiències vitals,
pots passar d'una a una altra o és quelcom característic
i sempre seràs sobretot un explorador?
Sí, fins a cert punt, som animals flexibles.
Per exemple, els nens.
Però quan més ho ets, en aquest sentit, és en la maduresa,
quan estàs en una relació feliç
i en una feina apta per a la teva personalitat.
Però també podem no ser flexibles.
Jo mai tindré facilitat per les matemàtiques.
És un tret de testosterona.
Mai tindré facilitat per les relacions espacials.
Si m'hagués criat amb una mare professora de matemàtiques
i un pare arquitecte o enginyer,
m’anirien molt millor.
Podria arribar a ser molt bona? No, mai.
Perquè no vaig ser construïda per ser així.
Pots fer que una persona molt curiosa deixi de ser-ho?
Pots pegar-li cada vegada que fa una pregunta.
Podries convertir algú molt tradicional
en algú molt extravagant
o fer que pugi corrent una muntanya amb els seus fills?
Probablement no.
Tenim paràmetres. Tenim personalitats.
Poden flexibilitzar-se.
Per exemple, passa amb algunes persones.
Tinc una amiga molt directa. És molt directa.
L'altre dia me la vaig trobar i vam anar a dinar.
Em va preguntar on havia comprat la bossa
i li vaig dir que l'havia comprat al carrer.
Em va contestar que li semblava galdós.
Normalment soc molt maca amb aquesta noia,
però no em vaig comportar com sempre i em vaig enfadar.
Al cap de dos minuts, ella ja ho havia oblidat.
Jo vaig estar dies pensant per què m'havia emprenyat tant.
Per què?
Perquè no estic còmoda sent així de directa.
Sóc directa davant d'un faristol, d’acord, és el que s’espera.
Però quan et comportes "sense ser tu", pateixes.
Podem comportar-nos així, però crec que patim.
Helen, com es connecten aquestes quatre personalitats
amb dues idees sobre l'amor que ara t’explicaré?
-Una és l'amor a primera vista. -Ahà.
L'altra és que l'amor és cec.
Com es relacionen amb això?
Perquè sembla que estem més determinats
per la nostra biologia del que crèiem.
Sí.
D'acord, l'amor a primera vista és molt fàcil d'explicar.
Saps, els meus col·legues i jo
vam sotmetre més de 100 persones a escàners cerebrals
mitjançant la ressonància magnètica
i vam descobrir que és una ruta molt primitiva que travessa el cervell.
L'amor romàntic és una ruta primitiva molt bàsica que travessa el cervell.
De fet, la fàbrica principal que genera dopamina,
la que et provoca aquesta sensació,
és just al costat de les fàbriques que provoquen la set i la gana.
La set i la gana et mantenen viu avui;
l'amor romàntic t'impulsa a formar una relació
i col·locar el teu ADN en el demà.
En diem un mecanisme de supervivència.
I es pot activar de forma instantània.
Igual que la por s'activa de cop i volta,
l'amor romàntic es pot activar de seguida.
Però em preguntes com encaixa això en l'amor.
A mesura que creixem,
generem el que anomeno un mapa inconscient de l'amor.
Una llista inconscient i conscient del que busquem en una parella.
Després, quan arriba el moment,
apareix algú al supermercat...
En un concert...
En un museu, en un restaurant o on sigui.
Encaixa en el teu mapa de l'amor.
Edat, mida, forma, entorn adequats.
S'acosta i et somriu,
flirteja una mica amb tu.
Pot activar el circuit cerebral de l'amor romàntic,
i tu pots enamorar-te’n de manera immediata.
De fet, realitzo un estudi anual amb Match.com, el lloc de cites,
i cada any enquestem més de 5.000 persones.
No membres de Match, sinó el públic nord-americà,
així que és un exemple representatiu,
una mostra científica de nord-americans,
basada en el cens dels Estats Units.
Gairebé cada any pregunto si s'han enamorat a primera vista
i si creuen que existeix.
Més del 50% d'homes i dones creuen que existeix
i gairebé el 50% l'han viscut.
Però ha de donar-se el moment,
la proximitat adequada,
ha d'encaixar en el teu mapa de l'amor.
I, en el meu cas, la il·luminació hi ajudaria!
Però la qüestió és que estem fets per enamorar-nos.
L'interessant és que els circuits cerebrals de l’afecció
triguen molt més temps a assentar-se.
Pots enamorar-te bojament d'algú sense sentir-hi afecció profunda.
L'afecció demana temps. Has de conèixer la persona.
Has de saber molt d'algú.
Vam descobrir en les nostres dades,
quan vam posar a l'escàner gent que s'acabava d'enamorar,
que és fàcil veure el circuit cerebral de l'amor romàntic.
En canvi, la regió cerebral
relacionada amb la sensació d'afecció,
d'afecte, no s'activava en absolut.
Només al cap d’uns quants mesos, normalment uns disset,
quan de veritat coneixes algú,
et transmet seguretat, confies en aquesta persona,
la respectes i et respecta,
et fa riure, feu coses junts,
és quan sents aquesta connexió còsmica...
aquí és quan creix el vincle de la inclinació.
L'amor romàntic és fàcil d'explicar, bum!
Es pot activar ràpid, com el sistema de la por o de la ira.
Però l'afecció va creixent.
-La idea que l'amor és cec... -Sí.
També té una base neurològica?
Sí.
Aquesta regió cerebral, just darrere del front,
regeix la presa de decisions, la planificació.
L'activitat en aquestes regions es desconnecta perquè puguis obviar
tot tipus de coses sobre aquesta persona.
L'amor pot ser cec
perquè aquests centres cerebrals es desactiven i no diuen:
"Espera, està casat" o
"Un moment, viu en un altre país, no tornarà, serà un amor d'estiu".
Superes aquestes alertes cerebrals dient:
"Oh! Que guapo! Que graciós! Que simpàtic! Quins petons que fa!".
I les regions de presa de decisions es van apagant.
