The content is a series of reflections and discussions by Gregorio Luri, a philosopher, on various aspects of life, education, and human nature, emphasizing the importance of critical thinking, authentic relationships, and a meaningful, "dense" life.
Mind Map
Clicca per espandere
Clicca per esplorare la mappa mentale interattiva completa
Soc en Gregorio Luri, nascut a Azagra, Navarra, el 1955.
Estic casat, tinc dos fills, dos nets.
Tinc un consell per donar quant a això,
del que he après dels meus fills i els meus nets,
que és el següent: a tothom qui escolta,
no tingueu fills.
És un rotllo,
no et deixes de preocupar per ells.
Limiteu-vos a tenir nets, que és el que val la pena.
Just quan la biologia et comença a manifestar
que les coses aquí, allà i en un altre lloc
no funcionen com funcionaven, t'arriba una injecció de vida
que l'amistat és més important, fins i tot, que la veritat.
No sé si coneixeu aquella anècdota d'Aristòtil, que deia:
"Plató és amic meu, però més amiga és la veritat".
Mireu, la veritat és amiga, però amic amic és l'amic.
Per què? Perquè la veritat no respon quan li preguntes coses,
en canvi, l'amic sí.
Si és amic, respon.
I això és important.
I jo crec que, quan les persones que et cauen bé
et conviden a alguna cosa,
hi vas.
Per què? Perquè t'ho passaràs bé.
Espero no dir cap ximpleria
i espero que passem una estona agradable.
De fet, si estic aprenent alguna cosa amb la vida,
és que l'única manera que em sembla realista
de prendre's aquest fenomen tan extraordinari i miraculós
que és ser viu
és prendre-t'ho com un fenomen esportiu.
Sortim al camp,
sortim a jugar, sortim a jugar noblement.
Ara, ens faran gol a l'últim minut
i, a més, fora de joc,
guanyarem per golejada...
No importa, el que importa és que som al camp i que jugarem.
Estic a la vostra disposició. Quan vulgueu, comenceu a fer preguntes
i, si sé la resposta, intentaré dir alguna cosa amb sentit
i, si no, us diré que no ho sé.
Moltes gràcies, Gregorio.
Jo fa uns anys vaig llegir el dramaturg Fernando Arrabal.
Deia que el més important que va fer a la seva vida
va ser aprendre a llegir i escriure.
Bé, parlem molt de la importància de llegir,
però per què és tan important escriure?
M'encanta aquesta pregunta.
M'encanta aquesta pregunta perquè saps què passa?
Que tot just descobreixo
la importància extrema que té l'escriptura.
Ocorre, i és molt curiós,
que la lectura té moltíssims defensors,
qui no llegeix també defensa la lectura.
Amb tot, l'escriptura no té defensors.
I t'he de confessar que,
en mi, la reflexió sobre la lectura o la importància de l'escriptura
no s'ha originat en llibres que hagi llegit,
sinó en una reflexió sobre la meva pròpia pràctica.
Avui estic convençut que l'escriptura
no és només un mitjà de transmetre idees,
és, sobretot, un mitjà per tenir idees.
Per què?
Perquè, escrivint el que vols dir,
t'adones de si això que vols dir
ho tens clar.
I moltes vegades et sembla que tens la idea clara
i arribes a un punt i ara què?
En aquell moment en què tu estàs sol davant teu
i, per tant, és absurd enganyar-te,
es manifesten els teus límits amb tota claredat.
D'altra banda, quan jo escric un article,
abans de posar-me a escriure, ho acostumo a tenir prou madurat,
però sempre em passa alguna cosa d'aquesta mena:
escrius el primer paràgraf
i et surt tan bé que et vas creixent.
El segon també surt rodó i dius: "Que crac que estic avui!".
I apareix el tercer i, no saps com, s'hi cola una frase
que posa en qüestió el que has dit al primer paràgraf.
Aleshores, com pots tenir idees diferents sobre un mateix tema?
Això em sembla que és el pensament crític.
El pensament crític realment important
no és el que consisteix a tenir opinions,
perquè les opinions tenen un valor molt relatiu,
ni capacitat per posar en qüestió el que diu l'altre.
El pensament crític de veritat, al meu parer,
és el que et permet posar-te en qüestió a tu mateix
i el que has de deixar perquè t'adones
que sobre aquell tema
amb què potser acabes de polemitzar amb algú defensant la teva posició,
quan estàs sol i l'intentes desenvolupar,
et falten arguments.
Aleshores, aquesta intimitat de tu mateix amb l'escriptura
em sembla que és una experiència essencial
en el creixement intel·lectual d'una persona.
Per això jo he recollit un lema que tenien els escolàstics,
Nulla dies sine linea ,
"no deixis passar un dia sense escriure una línia".
A mi m'està ajudant molt.
Podríem desenvolupar moltíssimes més idees
respecte a l'escriptura. Jo hi animo a tothom.
No importen els problemes que puguis tenir al principi,
no importa la por que puguis sentir davant de la pàgina en blanc, endavant.
Que ho escriguis com ho escriguis,
després ho tornaràs a llegir i t'adonaràs
fins a quin punt allò és el que volies dir,
no és el que volies dir,
què és el que suggereix, què no és el que suggereix.
En definitiva,
un brindis per l'escriptura.
Hola, Gregorio.
Em dic Sergio, soc professor del col·legi
de la Unitat d'Oncopediatria de l'Hospital Montepríncipe.
Fa tota la vida, en realitat,
que parlem de problemes concrets i específics de l'educació,
però, en aquests moments de la història,
podem declarar oficialment que hi ha un crisi a l'educació?
Hi ha, efectivament, una crisi de l'educació,
no només a Espanya, en el conjunt d'Europa.
Per exemple,
les famílies dediquen cada any més recursos
a l'educació extraescolar dels seus fills.
Cada any més.
Això vol dir que consideren que amb l'escola no n'hi ha prou.
Però, és clar, si has d'anar al mercat a buscar el complement que et falta,
podem parlar d'equitat?
Segon element, el malestar docent.
El malestar docent creix i creix molt.
Trobem que el nombre de baixes per depressió
augmenta entre els professors,
que hi ha professors que no estan còmodes.
Fa uns anys, parlant amb un polític de Singapur,
jo li vaig fer una pregunta que, just quan se la feia, pensava:
"Que babau que ets de fer aquesta pregunta".
La pregunta del milió és:
"Quina és la clau de l'èxit de Singapur?".
I l'altre home em va mirar com dient:
"Aquesta pregunta me l'han feta 50.000 vegades".
Però em va contestar i em vaig quedar la resposta.
La resposta és:
"Perquè un sistema educatiu tingui èxit,
tots els implicats han de saber per què fan el que fan
i, a més, tenir arguments per defensar-ho".
Doncs bé, jo crec que avui
trobes molts docents
que no acaben d'entendre què és el que fan.
Però, abans de continuar endavant, m'has anomenat el Montepríncipe.
Mira, el Montepríncipe, sento el seu nom i m'emociono.
M'emociono perquè és una experiència educativa,
per començar, d'una intensitat emocional,
que només hi ha una cosa més gran
que la intensitat emocional en aquella escola,
i és la professionalitat dels docents.
Parla una mica, si us plau, explica-ho a tothom, sí.
Què és el Montepríncipe? Què feu?
Com vostè bé sap, senyor Luri,
nosaltres tenim des de fa 13 anys un projecte
que vam començar gràcies a l'embranzida de Blanca López-Ibor,
la cap del servei d'oncopediatria de Montepríncipe,
un col·legi específic per a aquesta unitat,
per a canalla, per a alumnat, que per la seva situació mèdica
no poden assistir a la seva escola amb regularitat.
¿Treballeu a la secció de pediatria oncològica
del Montepríncipe? -Sí senyor.
Amb canalla que té un diagnòstic de càncer.
És clar, més que per la malaltia greu,
pel tractament de la malaltia greu
no poden assistir a la seva escola de referència
i, aleshores, segueixen el curs amb nosaltres.
Mirem d'aproximar-nos al màxim al seu currículum,
a les seves programacions.
Fan sempre els mateixos exàmens que farien a la seva escola.
També s'atenen a les mateixes avaluacions,
una proposta nostra,
però tractem que les avaluacions siguin les mateixes
que les dels seus companys
perquè, d'una banda, no perdin el curs,
com ocorre en situacions en què no hi ha una aula hospitalària,
cosa que cada vegada passa menys, per cert,
i que, d'altra banda, no tinguin un avantatge comparatiu,
que aquesta canalla continuï la seva formació
d'una manera que els permeti després tornar-hi amb normalitat,
perquè crec que "normalitat" és la paraula clau
en aquestes situacions.
Jo us he de dir que vaig visitar el centre
i que tot el que hi vaig veure em va semblar absolutament admirable.
Perquè no era fàcil veure aquella canalla que, en fi,
què és el que et demanen?
Jo vaig aprendre de vosaltres
que demanen això, normalitat.
Però per oferir normalitat a una criatura que té càncer
cal estar molt segur de tu mateix i ser un professional enorme.
Us vull dir, de debò, que us admiro.
Us admiro profundament
i allà on vaig, si en tinc la possibilitat,
parlo de vosaltres
perquè no és una feina, en absolut, fàcil.
Mentre sou amb canalla d'edats diferents
i amb diversos tipus d'etiologia de la malaltia,
a un li sona una alarma perquè se n'ha d'anar a Radiografia,
un altre té una altra cosa, una altra, una altra, i sou allà.
Doncs jo vaig anar a visitar-los
i estaven fent problemes de matemàtiques complexos.
I tenim, crec, un defecte en la pedagogia actual,
que és creure que els problemes se solucionen abraçant-nos.
Tu tens un problema i jo t'abraço i ja està.
Doncs bé, els mestres d'allà no abracen, ofereixen normalitat.
I a una criatura que té capacitat per resoldre problemes de matemàtiques
la situen davant de l'esforç de resoldre problemes de matemàtiques.
És a dir, afirmen, l'ajuden, li demanen, inclús, que afirmi la seva vida.
De debò, teniu la meva estima i la meva admiració garantida.
Moltes gràcies, Gregorio.
Em dic Irene
i, recentment, he llegit sobre com l'escola
no pot sobreviure sense l'optimisme.
Així que la meva pregunta d'avui és
si consideres que avui dia
l'optimisme és més necessari que mai.
Només situaria una cosa per damunt de l'optimisme:
la virtut de la serenitat,
que és una virtut de la qual no parla ningú.
Crec que una de les coses que cal fer
si et dediques a això és, una mica, remoure les aigües,
veure quines virtuts i quins valors han quedat ja enterrats
i sembla que els anem oblidant.
Jo estic convençut que ens situem davant de problemes importants,
que la humanitat se situa davant de riscos importants.
Quan et trobes davant d'un problema important
o d'un risc important,
la temptació fàcil és cridar, bramar, escandalitzar-se,
clavar cops de peu a la realitat.
Quan el que cal fer és, precisament,
intentar reaccionar serenament.
Perquè qui s'enfronta a un problema amb serenitat
ja té una part del problema resolt,
mentre que qui s'enfronta a un problema
amb gesticulacions ja té el problema empitjorat.
En aquest sentit, per mi, l'optimisme és una manifestació
d'aquesta serenitat imprescindible.
No parlo d'un optimisme il·lús,
el que dic és que, si has de treballar en l'ensenyament
i no tens confiança en l'ésser humà,
és millor que et dediquis a cultivar enciams.
Si has de treballar en l'ensenyament
i no aprecies les famílies tal com són,
no tal com volguéssim que fossin, sinó tal com són,
doncs tens un problema de relacions.
Si has de treballar en l'ensenyament
i t'enfonses amb l'alumne amb qui fracasses...
Us diré una cosa que no se sol dir,
però sempre fracassem amb algú.
No saps gaire bé per què, però no hi acabes de connectar,
no t'hi acabes d'enganxar, no t'hi acabes de relacionar.
Doncs bé, jo acostumo a dir
que els docents hauríem, a l'hora d'analitzar el nostre sou,
d'apartar-ne una quantitat, la que creguem oportuna,
i dir: "Això és un plus que em paguen per l'optimisme.
No tinc dret a ser pessimista davant d'aquesta canalla que és aquí".
Això no vol dir que no hi hagi dies
en què tot et surt malament
i has de posar força de voluntat
per ser optimista.
Però, en general...
Hi havia una mestra, una gran pedagoga catalana,
la Marta Mata,
que deia que, en realitat, eduquem per impregnació.
És com si transmetéssim... I és cert,
el que ens agrada ho transmetem, sense adonar-nos-en,
amb més versemblança que el que no ens agrada.
En aquest sentit, l'optimisme que tenim
no és una cosa que tingui només el mestre,
sinó una cosa que impregna el conjunt de l'aula.
Bé, doncs em sembla que, a més,
l'alternativa a l'optimisme és una baixa per depressió.
Hola, Gregorio, moltes gràcies per les teves paraules.
Em dic Cristina i la meva pregunta és la següent:
sabent la importància que té avui dia
que els nens desenvolupin un pensament crític,
què proposes tu per potenciar-los aquesta habilitat?
És curiós perquè a les nostres escoles
de res es parla més que del pensament crític.
Tothom defensa el pensament crític.
Ara bé, si analitzem a poc a poc
què és el que entenem per pensament crític,
descobrireu de seguida
que entenem per pensament crític aquell que coincideix amb el nostre.
Per què? Perquè si creguéssim que el nostre pensament no és crític,
no és rigorós, el canviaríem.
Aleshores, si coincideix amb el nostre,
la gent que coincideix amb nosaltres ens sembla molt sensata.
I de les persones que tenen una altra opinió diem:
"Però com pot tenir una altra opinió?".
Us vull dir
que, si ets del Madrid i et surt el fill del Barça,
no els acostumis a dir:
"Fill meu, et felicito pel pensament crític que tens".
Perquè allò que considerem realment valuós
ho intentem estendre als nostres.
Les nostres conviccions, idees, etcètera.
Amb tot, és important pensar bé.
Per això jo, personalment,
prefereixo parlar de "pensament rigorós"
abans que de "pensament crític".
Què és el pensament rigorós?
Aquell que és capaç de donar compte de si mateix.
Si jo us dic: "Sabeu què? No m'agrada gens la gent de Madrid".
Això no és un pensament, és un prejudici.
Si ho vull convertir en pensament
ho hauré de raonar.
Ho hauré de raonar i dir:
"Mira, per això, tal i tal...".
Si els meus arguments tenen pes, em podríeu dir:
"Potser és que la teva experiència no ha sigut bona,
tens arguments per defensar-ho", etcètera.
Però parlem d'arguments,
perquè amb freqüència també confonem
el pensament crític amb l'opinió.
I l'opinió...
Fixeu-vos si és curiós perquè, a la història de la filosofia,
l'opinió ha sigut sempre l'enemic, el contrari de la filosofia.
L'opinió és allò que té valor per ser meu.
"Jo opino que...".
A més, solem dir: "És la meva opinió, respecta-la".
L'opinió no és respectable.
perquè el seu valor és, simplement, el de ser meu.
El que és respectable
és l'argumentació que sustenta la meva opinió.
Aquest criteri, aquest conjunt d'arguments
que fan que una opinió estigui ben articulada i ben sustentada.
Crec, de veritat,
que no estem ensenyant a pensar críticament
malgrat que tots parlem bé del pensament crític.
Entre altres coses,
perquè no tenim idees clares i diferents
de les coses sobre les quals polemitzem o opinem.
Perquè tots tenim...
Crec que ho deia Sòcrates, que em sembla tan important:
"Si volem començar a ser savis,
tinguem, de primer, consciència de la nostra ignorància".
Tinguem, de primer, consciència de la nostra ignorància.
I la ignorància de cadascú és prou considerable.
Són moltes coses.
Si fóssim conscients de la nostra ignorància,
ens estalviaríem ser dogmàtics amb allò que no entenem bé.
Quant al que entenem bé,
precisament per respecte
a la persona amb qui parlem,
tenim el deure d'argumentar-ho bé.
Ara bé, si el que volem és polemitzar,
aleshores, és una altra qüestió.
No crec que visquem
el millor moment de manifestació de pensament crític
de la nostra història.
Hola.
Vaig néixer a Colmenar Viejo, un poble.
Tinc 59 anys.
Quan era petit, jugàvem amb les bales, els peons,
les xapes.
Ens embrutàvem una miqueta, alguna ferida o altra.
La meva pregunta és: ¿ara la canalla
és d'una altra espècie, d'una altra pasta,
que va molt neta i no té ferides?
Mira, jo crec que vaig tenir infància i que els meus nets no tenen infància.
I això em dol profundament.
Saps per què noto que no tenen infància?
Perquè no es trenquen els pantalons.
I tenen els genolls impol·luts, no tenen ni una ferida als genolls.
Què passa?
Doncs que la canalla actual
s'ha quedat sense espais on poder viure les seves aventures.
No fa gaire, a Saragossa, defensava davant d'uns pares
que se m'estaven espantant...
Com més parlava jo, més veia les seves cares d'espant.
Jo defensava que la canalla
té dret al joc lliure i arriscat.
Perquè una criatura
que no ha corregut mai el risc de trencar-se un braç
no ha tingut infància.
Els que sigueu aquí
que tingueu la fortuna d'haver compartit amb mi
el fet d'haver crescut en un poble sabeu el meravellós que és...
Ara sembla que defensaré la delinqüència juvenil.
Doncs sí, defensaré la delinqüència juvenil, què diantre!
¿Sabeu el meravellós que és anar a robar peres
de la perera del rondinaire del poble?
Que normalment eren unes peres immenjables, verdes,
però quin gust!
I la teva mare hauria pogut comprar les millors peres al mercat
i les tenies allà.
Però una pera robada...
Sobretot, amb la sensació que aquell senyor rondinaire
podia aparèixer en qualsevol moment i esbroncar-te.
Fixeu-vos-hi bé, perquè això no és un capritx del nen.
Us oferiré una definició de "nen",
a veure si la compartiu.
Jo crec que un nen és aquell ésser
que té molta més energia que sentit comú per controlar-la.
Per desgràcia, a la nostra edat
tenim molt més sentit comú que energia,
i això de vegades és desesperant.
Tant d'equilibri, tanta serenitat... Una mica d'energia.
El nen té això. I què li passa, al nen?
Doncs que de primer actua
i després s'adona de les conseqüències.
I amb freqüència nosaltres, que som pares moderns,
comprensius i dialogants, l'agafem i li diem:
"No deus haver fet això perquè ho han fet els altres?".
I no recorden que ho fèiem perquè ho feien els altres?
Un deia: "Pugem a aquella tàpia!",
i com hi anàvem tots.
Perquè era l'emoció d'anar tots junts a pujar a aquella tàpia.
Després, anaves a casa:
"Què? Si un es llança per la finestra, tu també?".
Doncs sí, ens llançaríem per la finestra. Perquè és això,
aquest dipòsit d'energia tan potent necessites cremar-lo.
Com? Gestionant els teus problemes reals al món real,
no en una ludoteca.
Que poden ser molt boniques, precioses, tot el que vulgueu,
però en una ludoteca està tot controlat
i la criatura no té aquesta sensació,
aquesta emoció intensa: "Ai, ai, ai! Què pot passar?
Estarà el rondinaire amagat en aquell matoll i passaran...?".
Tornar amb els pantalons trencats a casa...
Després t'assabentes que no hi havia a casa
més d'uns pantalons,
però, en fi, arribar-hi amb els pantalons trencats
i, de camí, havies de desenvolupar el pensament estratègic,
a veure com venies a ta mare
que s'havien trencat perquè sí,
perquè tu anaves tan feliç i s'havien trencat,
no sé com s'han trencat.
Aquesta vida, si ho voleu, una mica a la intempèrie,
avui és impossible perquè ens estem convertint
en sobreprotectors de la canalla.
I us diré una cosa que us sonarà una mica forta,
però n'estic convençudíssim:
la sobreprotecció és una forma de maltractament.
Per què? Perquè impedim
que els nostres nens gestionin la seva vida real,
els envoltem de cotonets, els envoltem de tot perquè no tinguin problemes.
I què passa?
Mireu...
Si l'òrgan educatiu del nen fos l'oïda,
tots hauríem sigut boníssims
perquè els nostres pares no paraven de donar-nos bons consells.
A tots, des del primer moment, ens donaven bons consells.
Però nosaltres el que volíem eren mals exemples,
exemples emocionants, exemples intensos.
És precisament davant de l'experiència real
de gestionar la teva il·lusió
en un món real
que tu vas veient la importància de la prudència,
la importància que, si he de pujar a un arbre,
mirem abans si les branques m'aguanten o no,
si he de fer això, mirem...
Però aquest aprenentatge de la prudència
no s'adquireix amb consells que has sentit,
sinó amb el teu contacte real amb la realitat,
amb les rebaves, si ho voleu, de la realitat.
Hi insisteixo cada vegada més:
cal tornar la infància als nens.
I sabeu, a més, per què?
Perquè quan en aquests moments
es debat tant si pantalles sí i pantalles no,
jo la pregunta que em faig és:
si aquests nens tinguessin infància,
tindrien la necessitat d'anar a les pantalles?
Si realment poguessin viure les seves aventures,
anar d'aquí cap allà,
aprendre a anar amb bici d'aquella manera...
Segur que algun de vosaltres anava en bici
amb aquelles bicis pesadíssimes amb una barra al damunt,
que t'havies de posar quasi de cantó...
Mil coses d'aquesta mena,
i no dic que tot el passat sigui millor,
sinó que la criatura necessita experimentar
les seves pròpies possibilitats.
Per això veiem que creixen, i com creixen?
Doncs creixen com éssers narcisistes amb pànic al fracàs.
Perquè els diem contínuament que són meravellosos,
que són genials, etcètera,
i aquesta canalla té pànic al fracàs
perquè no s'ha enfrontat als riscos.
Doncs això no està de moda dir-ho,
no ho diu ningú,
jo estic convençut que els nens necessiten avui,
més que mai,
espais on poder viure lliures les seves aventures.
Això és dificilíssim a la ciutat.
Als pobles encara es mantenen vius,
mirem què hi passa.
Quan en parles amb els pares moderns,
que la criatura ha de viure jocs lliures i arriscats,
veus, d'una banda, que ells van tenir una infància i que l'enyoren
i, de l'altra, aquest sentit sobreprotector cap als seus fills.
Aquest és un altre dels moments crítics
del nostre present.
Però quan ho veus, què us diria?
La literatura infantil, la major part és tan bona,
tan moralista...
En Huckleberry Finn, que ja no apareix a la literatura infantil...
Els protagonistes que donem als nens
són tots quasi vides de sants, vides de sants morals.
Aquests nens trapelles que s'enfrontaven a tot,
que tenien un punt de maldat,
aquests contes infantils
que eren capaços d'enfrontar-te al perill, a la mort,
al fracàs, a la tornada a casa...
En realitat, què són els contes infantils?
Una història.
Un dia un nen surt de casa, va al bosc, té aventures
i torna a casa més savi del que n'havia sortit.
Hola, Gregorio, soc la Marta.
Bé, et sento parlar dels teus nets,
has criat els teus fills, els teus nets...
I jo, acabada d'incorporar al gremi dels avis,
et volia preguntar si et sembla que hi ha massa pressió en els pares,
ara, amb tanta informació i tants mitjans que tenen
per ser els pares exemplars,
que han de ser massa perfectes.
Doncs és que amb freqüència sents dir que els pares actuals han dimitit.
És totalment fals,
no s'han preocupat mai més pels seus fills
que els pares actuals.
No hi ha hagut ningú que se'n preocupi tant.
Jo recordo, com a mínim a casa meva, que estava sempre acabada de fregar.
Arribaves de l'escola,
arribaves a casa: "Està acabat de fregar,
ves-te'n a jugar!".
Ara, la càrrega que posem a la canalla...
Surten de l'escola, activitats extraescolars,
una gran quantitat de coses,
perquè vivim pensant que res és suficient
per garantir el seu futur.
Sí que és cert
que la vida se'ns ha fet complexa.
No sé si algun de vosaltres
ha llegit una novel·leta preciosa de Delibes, El camí .
El camí és la història de tres nens d'un poble de Castella.
Un d'ells, a la fi de les vacances,
diu als seus dos amics
que els ha d'abandonar perquè se'n va a estudiar
a no sé quin poble.
I els que s'hi queden li diuen: "Estudiar per a què?
Si estem molt bé aquí,
que ens hem divertit tant aquest estiu. Estudiar per a què?".
I diu el que se'n va:
"Diu el meu pare que he d'estudiar per progressar".
I els altres li pregunten: "Què és progressar?".
I el nen dona la resposta que era evident
per a tots els que som aquí de més de 50 anys:
"Diu el meu pare que progressar
és treballar menys que ell i guanyar més diners".
Era o no era progressar, això?
Treballar menys que el teu pare i guanyar més diners.
Si estudiaves, se t'obria aquesta possibilitat de progrés.
Avui veiem els nostres fills:
"¿Treballarà menys que jo, que soc son pare,
i guanyarà més diners?
Com serà el seu futur?".
Hi ha una preocupació real, objectiva, perquè amb les coses que passen
de vegades ens quedem només jutjant la superfície,
però els problemes hi són. Els pares estan preocupats.
Davant d'altres coses,
perquè no en tenen prou amb ser suficientment bons,
volen ser perfectes.
I no hi ha manera de ser perfecte.
Jo tinc precisament un llibre que es titula
Elogi de les famílies sensatament imperfectes .
Crec que no hi ha manera de ser perfectes.
Sabeu? Això ho vaig estar estudiant molt rigorosament:
condicions per tenir una família perfecta.
Jo diré les condicions imprescindibles
per tenir una família perfecta.
Si algun de vosaltres les compleix,
si us plau, que s'aixequi i ens deixem les mans aplaudint
i, si cal, ens posem aquí
i ens agenollem davant d'ell o d'ella.
La primera condició per ser una família perfecta:
tenir el segon fill abans que el primer.
Oi que hi ajudaria moltíssim?
"No es pot, no es pot",
a veure com evolucionen els temps.
¿Recordeu què passava quan anaves amb el teu primer nen
i arribava l'hora del bany? Ho deixaves tot per banyar-lo.
Amb el segon, dius: "I si avui no el banyem?".
¿Què passava quan anaves amb el primer nen
i li queia el xumet a terra?
A casa a rentar-lo bé.
Ara, amb el segon, ho treus una mica i...
Hi ha moltíssima més tranquil·litat amb el segon que amb el primer.
Si poguéssim tenir el segon abans que el primer,
tot seria molt més fàcil.
Ja sé que és complicat.
Segon: que els estats d'ànim fossin programables.
Aleshores, ¿quins són aquells moments
que a la família solen ser més crítics?
Els d'anar-se'n a dormir i llevar-se.
I ara, si m'ho permeteu, em posaré molt seriós.
Els nostres nens dormen cada vegada menys.
La falta de son afecta el seu desenvolupament.
Podem transigir en moltíssimes qüestions
amb els nostres fills,
però les hores de son o la higiene del son és sagrada.
Si necessiten dormir nou hores,
no n'han de dormir vuit i mitja,
han de dormir nou hores.
Si algunes criatures necessiten dormir 10 hores, són 10 hores.
Jo dic als pares que ho poden negociar tot menys això.
Amb el son, cal obrir una trinxera
i posar el "no passaran". Senyors, no transigim amb això.
Però, és clar, què passa?
Com són les últimes hores del dia entre el sopar i el llit?
Protestes, "deixa'm una mica més de televisió",
"avui no em vull dutxar",
"has fet els deures?", "no els he fet",
"doncs fes els deures", "però ja és molt tard".
I les hores de llevar-se com són? "Deixa'm una mica més",
"encara no t'has llevat?", "mira que se'ns escaparà...".
Les que haurien de ser les hores més harmonioses del dia
són les més problemàtiques i les més difícils de gestionar.
Si poguéssim gestionar els nostres estats d'ànim,
seria meravellós, diríem: "Demà, el sopar i dormir en harmonia".
Diríem a la canalla: "Nens, a sopar, que hi ha bròquil!".
I vindrien pel passadís
saltant d'alegria, cantant:
"Gràcies, pare, gràcies, mare!
De nou, bròquil, l'hortalissa més sana".
I els diríem: "Bé, al llit". "Que bé, al llit!
Gràcies, mare".
L'endemà, en llevar-los, els diríem: "Amunt!".
I farien salts d'alegria, es dutxarien, esmorzarien,
vindrien corrent i cantant, i alegres cap a l'escola.
No passa res d'això.
Si no podem gestionar els nostres estats d'ànim,
difícilment podrem ser una família perfecta.
Però és que, a més, el que us deia abans,
com que els nens neixen amb molta més energia que sentit comú,
qui hi ha de posar sentit comú? L'adult.
I això cansa.
Qualsevol de vosaltres que hagi tingut nens o fills adolescents
sap que cansa estar posant sempre el sentit comú.
És a dir, hi ha vegades que tens ganes...
No ho direm, que quedi aquí entre nosaltres,
però normalment tots pensem el mateix.
Aleshores, què passa?
Encara podríem dir més característiques, però quedem-nos amb aquestes tres.
Si no hi ha possibilitats de ser una família perfecta,
siguem sensatament imperfectes.
¿Sabeu quin és per mi
el model de família sensatament imperfecte per imitar?
Fem un test, un test familiar.
Jo us faré una pregunta,
no cal que la contesteu en veu alta,
cadascú a si mateix se la planteja.
Amb tota honestedat, amb la mà al cor,
amb tota honestedat, qui sigui pare i mare aquí,
us considereu millors pares i millors mares que Els Simpson ?
Si no és així, si us considereu pitjors, no tinc res més a dir-vos,
sou un cas perdut i intenteu endurar-ho com pugueu.
Ara bé, si us considereu millors,
penseu en tres característiques de Els Simpson
que a mi m'omplen d'admiració.
La primera: sopen cada nit junts i sense mirar la tele.
I això que a en Homer li agrada molt la tele,
però a l'hora de sopar, a la cuina,
entre ells i sense mirar la tele.
La segona: no tinc ni idea de per què la Marge
està enamorada d'en Homer Simpson, a mi se m'escapa totalment.
Però n'està enamorada
i en Homer sap
que pot fer qualsevol malifeta
menys les que posin en risc l'amor de la seva dona.
De la mateixa manera que la Marge sap
que en l'amor és més important estimar-se que entendre's.
Doncs, senyors, si comencem sent com Els Simpson ,
ja tenim el campament base cap a una imperfecció sensata.
I la resta?
Doncs tindrem els nostres moments dolents.
Hi podríem afegir una altra característica de Els Simpson :
que comencen cada capítol des de zero,
sense dur a la memòria els greuges passats.
No diuen: "Al capítol anterior...".
I mira que en Homer és complicat.
Aquell capítol que brinda al bar d'en Moe i diu:
"Pels moments alegres que he passat en aquest bar
fugint de la meva dona".
Però ja m'enteneu,
el que us vull dir és que, bé, no som perfectes.
Tenim les nostres manies, les nostres imperfeccions, etcètera,
però, si hi introduïm una mica de sensatesa,
ho farem tot més fàcil.
Hola, Gregorio.
Em dic Edgar Blanco.
Tinc 74 anys.
La flor de la vida. -Sí.
I soc avi de sis nets. -Quina enveja.
La meva pregunta és:
no tothom té l'oportunitat d'escriure un llibre amb el seu net
i tu ho has fet.
Quina experiència et va donar aquest moment?
És un dels teus llibres més importants?
Per mi, és el llibre més important, però els lectors no pensaven el mateix.
Aleshores, l'hem venut poquíssim, poquíssim.
Però és un llibre meravellós. A veure, explico per què.
Les coses, de vegades, són molt més fàcils.
Amb el meu net gran...
Des de molt petit, a mi m'agradava inventar-me històries.
Inventar-me històries i explicar-les quan menjàvem o sopàvem,
jo els explicava històries. Curiosament,
al petit no li agraden gens les històries inventades.
Llegeix molt, però han de ser històries que siguin als textos.
Com que la meva creativitat tampoc és infinita,
aleshores, si expliques històries,
hi ha personatges que van, sense adonar-te'n, quallant.
Per exemple, el comte d'Hercegovina,
que era un senyor terrible amb una cama d'acer
que anava arrossegant amb un xerric i que tenia un ull que li queia per aquí
i l'altre el tenia buit i que hi havia una taràntula
que, copejant-lo amb les pinces,
li indicava si havia de girar a l'esquerra o a la dreta.
I estava casat amb una dona guapíssima,
però amb el nom més cursi de la història de la literatura,
la Florinda Flor dels Núvols.
Bé, passaven coses.
A més, hi apareix un avi
que decideix que ha trobat la manera de volar
fent-se unes ales enormes
amb plomes d'aus que volin.
I convenç el seu net.
El dia que han triat, va a la torre de l'església,
es llança i cau en vertical.
L'avi diu que la culpa és que segur que alguna de les plomes que duu
són de gallina o d'algun animal poc noble i que per això no està...
Bé, què vull dir amb això?
De fet, per començar, veure com van quallant els personatges.
Em va semblar preciós.
El fet que, quan ja teníem els personatges ben definits
i les històries, sense pretendre-ho, perquè no preteníem escriure res,
tot això anés agafant forma. Perquè escriure'l va ser el més fàcil.
Va agradar menys a la meva dona,
perquè l'àvia resulta que era una foca.
Bé, doncs una sèrie d'històries que, en fi,
diguem que no està entusiasmada amb el fet de ser una foca
al conte que vam escriure el meu net i jo.
Però va ser tot molt bonic, va anar molt bé,
ens ho vam passar de meravella, magníficament bé.
He de dir que vaig intentar
que el meu net visqués l'edició d'aquest llibre
com un fet trivial, que no es pensés que per això era...
I sí, jo crec que ho va viure com una aventura.
Però, honestament, ni tan sols l'editorial
va treure diners de les vendes per a les despeses d'edició.
Ara bé,
el meu net i jo sempre compartirem aquesta experiència, no?
El fet de compartir experiències satisfactòries
és el que amb gran freqüència ens uneix.
Encara més, jo crec que la intimitat de totes aquestes històries
és el que permet que hi hagi coses
que és capaç d'explicar-me a mi i que no explica als seus pares.
Evidentment, el que explica a l'avi és sagrat.
Encara que em torturin, no penso confessar
el que el meu net m'explica en condicions d'intimitat.
Hi insisteixo, crec que tenir nets és una fortuna
i que, si et deixes portar per ells,
descobreixes coses meravelloses.
I cada net, cada ésser humà, és un món, oi?
Descobrir-ho i veure com van formant la seva personalitat,
com es van equivocant, com els seus pares estan preocupats
i tu dius: "Per què?
Com el tractarà la vida?
Què serà d'ell d'aquí 20 anys?".
Garantim-li un ambient en què se senti apreciat,
en què se senti estimat...
Exigent, és clar,
perquè jo crec que l'amor de debò té dues cares:
d'una banda, és un amor desinteressat per ser qui ets,
ets el meu net, t'estimo incondicionalment,
però, d'altra banda, perquè t'estimo, soc exigent
i no et deixo fer qualsevol cosa.
Jo he après molt. A mi, els meus nets m'han humanitzat.
Hola, Gregorio, em dic es Teresa
i la meva pregunta és la següent:
¿quina diferència
hi ha entre una persona culta, educada, i una altra d'intel·ligent?
Jo no establiria diferències
entre una persona culta i una persona educada.
Sí que establiria diferències entre l'educació i l'erudició.
Això sí, pots ser un gran erudit i ser insuportable.
Per mi, l'educació, bàsicament, és el següent.
A mi, al principi, em feia molt de pudor explicar el que us explicaré.
Després...
Em sembla que cal explicar-ho, que cal explicar aquestes coses.
El meu pare va morir quan jo tenia cinc anys
i la meva mare es va quedar vídua amb dos fills,
analfabeta, jo vaig ensenyar a llegir a la meva mare.
És una de les coses de què més orgullós em sento,
haver ensenyat a llegir a la meva mare.
Però la meva mare m'agafava de tant en tant,
ho recordo perfectament, i em deia:
"Fill meu, estudia
perquè et puguis presentar a qualsevol lloc".
Jo no entenia què em volia dir amb això.
Aquestes coses que diuen els adults
i que et repeteixen per donar-te la tabarra.
Però ha passat el temps
i he arribat a la conclusió que no conec
una definició millor d'una persona educada que aquesta.
L'educació és el que et capacita
per anar més enllà dels límits de la teva família i del teu barri
i moure't amb naturalitat per llocs desconeguts.
La persona educada o la persona culta, en aquest sentit,
és aquella que sempre es transcendeix a ella mateixa,
que va descobrint possibilitats noves,
maneres de ser noves, que llegeix i per això té experiència
de com funciona la intel·ligència i l'ànima d'altres persones
i està familiaritzada amb diverses menes de persones,
que sap viatjar,
que se sap relacionar amb el poderós sense servilismes
i amb l'humil sense prepotència,
que té vocabulari per estendre's
i que ho fa tot amb una certa serenitat.
Tornem a la paraula "serenitat".
Per mi, això és ser una persona educada o una persona culta.
És que "culte", fixeu-vos que, en realitat,
"culte" és "cultiu", és cultivar alguna cosa.
És cultivar alguna cosa,
per això l'agricultura és el culte per excel·lència,
el culte a l'altre és l'agricultura. El culte a tu mateix és una mica...
La imatge que a mi m'agrada fer-me
és que som agricultors de nosaltres mateixos.
Amb això et construeixes, et construeixes contínuament.
Doncs aquesta idea
que l'educació
no és només adquirir destreses intel·lectuals,
no és només saber més coses o resoldre més problemes de matemàtiques,
sinó que és, sobretot,
la capacitació de moure't cada vegada més lluny,
és el que em permet pensar.
És a dir, no establir diferències
entre l'home culte i l'home educat.
Mireu,
som éssers humans,
cosa que no vol dir que sempre ens comportem com a tal.
Deia Aristòtil, en definitiva,
que l'ésser humà és l'únic animal capaç de degradar-se voluntàriament.
I quan ens degradem, afegia, som el pitjor dels animals.
Som capaços de bestialitats considerables.
On vaig amb això?
Perquè crec que una intel·ligència que no sigui filantròpica,
que no estimi la resta, no és prou intel·ligent.
Plató, en un dels seus diàlegs, diu una cosa molt bonica
que a mi sempre m'ha fet pensar molt
i m'estimula. Ell diu:
"Malgrat els problemes que tinguem per argumentar les coses,
malgrat tota la ignorància que duem a la nostra motxilla,
no podem caure en el menyspreu a la raó".
Perquè la misologia, l'odi al logos, l'odi a la raó,
ens fa misantrops,
ens fa odiar l'humà
o tenir-ne reticència, mentre que la filologia,
que podríem dir que és l'amor al logos,
l'estima al logos, ens fa filantrops.
Aleshores, per mi, la intel·ligència, que em sembla realment valuosa,
no és la que s'aïlla del món per construir un sistema filosòfic,
per més important que sigui,
o la que al laboratori d'una universitat
investiga amb no sé quin producte,
amb tota la importància que tingui.
Però, si som éssers humans
i la nostra intel·ligència no ens ajuda,
com a mínim, a no crear problemes als altres,
com a mínim...
Jo recordaré sempre el meu sogre, una persona entranyable,
que em solia dir: "Fill, els 10 manaments en són dos.
El primer, no molestar, i el segon, els altres".
La intel·ligència ha de començar per això.
De primer, no molestis.
Tot seguit, ajuda.
Però, sobretot, una intel·ligència que no t'ensenya a llegir
el rostre dels altres
per veure-hi un semblant em sembla que no és prou intel·ligència.
Aleshores, per mi, aquesta és una qüestió molt important,
és a dir, com creure'ns la possibilitat
de construir una intel·ligència
que no consisteixi només a resoldre problemes,
sinó a fomentar la cordialitat
entre les persones que tenim al voltant,
que no és poca cosa.
Hola, Gregorio, un plaer coneixe't.
La meva pregunta és:
¿què has après sobre la condició humana
en llegir els clàssics?
Si una cosa no tenen els clàssics és confort, no t'ofereixen confort.
No t'ofereixen paisatges meravellosos per llocs plens de flors.
No, t'enfronten al terrible.
I el terrible és que, precisament,
el que sigui que facis avui,
no saps què et depararà el demà.
Amb tot, ens hem de considerar
hereus dels nostres esforços d'avui.
El que faig ho faig perquè, així, demà seré o aconseguiré...
Però com serà demà?
Per això, al Prometeu encadenat d'Èsquil,
s'hi diu que el principal regal que Prometeu,
després de robar el foc als déus, va fer als humans,
sabeu quin va ser? L'esperança cega.
Som éssers que necessitem tenir esperança,
necessitem creure, estar convençuts, de fet,
que quan arribem a casa hi haurà algú que ens rebi.
Que al carrer, si ens entrebanquem, algú ens donarà la mà.
Que és possible la fidelitat i que és possible l'amor
i tota una sèrie de coses.
Però aquesta esperança és cega.
I aquesta fragilitat de les coses humanes
és la que crec jo que els clàssics mostren amb més rigor
i amb més valentia.
A tot això li he donat la volta i ho he dit a la presentació,
com ho interpreto en el nostre temps o a la meva vida?
Doncs la convicció que la vida és un immens fenomen esportiu.
Què ens passarà demà?
Aquest jugador, que fins ara ens ha passat la pilota
als moments adequats, ens la passarà?
Fallaré dos gols seguits davant de la porteria?
I si fallo un penal? Com me'n sortiré?
¿I si resulta que tot em va de meravella
i el meu equip guanya 7-0 i cinc gols els he fet jo?
La valentia de jugar i de jugar amb alegria,
hi insisteixo, amb esperit esportiu.
Perquè el joc no et proporcionarà una altra cosa,
no saps com acabarà.
No sé si coneixeu
aquella història meravellosa de Soló.
Soló va ser un governant grec
que, després de donar unes lleis magnífiques als atenencs,
va decidir que se n'anava d'Atenes.
I li van preguntar: "Per què?".
Ell va contestar: "Perquè vull que respecteu les lleis per ser bones,
no per ser meves.
Vull que respecteu les lleis per ser bones".
I se'n va anar i es va dedicar a caminar.
Quan va arribar a Lídia, es va trobar amb Cressus, el rei de Lídia,
que de primer se'n va admirar i va dir: "Però caminar, per a què?".
Soló li va dir: "Per veure".
"Veure" en grec és theoreo , teoria.
"Teoria" és això, és veure, és contemplar.
Per això "teoria" i "teatre" tenen la mateixa arrel.
Soló és el primer que viatja per viatjar.
I Cressus, rei de Lídia, li ensenya els seus tresors immensos.
Es considerava el rei més ric del món,
la persona amb més riquesa.
I mostrant-li els seus tresors, Cressus diu a Soló:
"Coneixes algú més feliç que jo?".
I Soló li diu: "Doncs sí, conec en Telos d'Atenes".
I qui era Telos?
Doncs era un senyor humil
que va veure créixer els seus fills i els seus nets
i va morir en una batalla defenent la seva ciutat i els seus.
"I aquest és més feliç que jo?".
Diu: "Sí".
"I per què jo no soc feliç, aleshores?".
I diu: "Perquè ningú, mentre estigui viu,
pot dir que és feliç.
No sabem què ens passarà demà".
Cressus s'ho va prendre de broma i va dir:
"Bé, jo soc el més ric del món i, per tant, això són bajanades".
Poc temps després, els perses van prendre la seva ciutat
i van condemnar aquest rei a morir en una foguera.
Aleshores, quan era a la pira, dalt de la foguera,
va començar a plorar.
I el rei persa li va preguntar: "Per què plores?".
Va dir: "Perquè recordo el que em deia Soló,
que ningú té dret a considerar-se feliç
fins que no arriba l'últim dia de la seva vida".
Bé, aquesta dimensió de la vida, de les condicions tragicòmiques...
Els clàssics es prenen la vida seriosament.
Quan cal riure, riuen, quan cal plorar, ploren.
Però no ens oculten la meravella que som.
Perquè sent tan fràgils com som, som capaços de pintar Las meninas ,
de compondre la Novena Simfonia ,
d'erigir el Partenó, d'estimar...
Fixeu-vos-hi bé,
si ens posem ara una mica melancòlics, però seriosos,
tot el que estimem està tocat per la mort.
Tot el que estimem.
Res del que estimem és etern, tot està tocat.
Però, precisament per això,
la bellesa que trobem ens sembla tan magnífica
i estem encantats,
perquè la voldríem retenir i se'ns escapa.
Bé, doncs aquesta situació de l'ésser humà
que, malgrat la seva fragilitat...
A mi, de les coses que més m'admiren de l'ésser humà,
hi insisteixo, amb tota la seva fragilitat,
és que siguem capaços de perdonar i de ser perdonats.
Perquè, quan has fet una cosa
i saps que està mal fet,
això que has fet malament t'encadena al passat.
No t'ho pots treure del cap,
si ets una persona amb una mica de sentit moral.
I només hi ha una manera d'alliberar-te d'aquest pes:
que la persona a qui has fet mal et perdoni.
Si et perdona, t'allibera del passat.
Però hi ha una cosa més admirable, per mi,
que el perdó, i és la fidelitat.
I ara diré una cosa que no està gens de moda.
Gens ni mica, és la cosa més antiga, carca i reaccionària.
A mi em sembla que és meravellós
poder dir a una persona que estimes:
"Saps què?
D'aquí uns anys estaràs diferent de com estàs avui.
No sé com seran els teus cabells, si t'hauràs engreixat,
segur que ets diferent.
Però jo, que estic enamorat de la persona, de com ets ara,
et prometo que et seré fidel quan siguis,
al futur, d'aquesta manera".
Som capaços de sotmetre el futur a la nostra paraula,
i això és el que fa que, sent tan poca cosa,
puguis trobar en aquesta vida algú que t'estimi,
coneixent tots i cadascun dels teus defectes.
Amb això t'ha tocat la loteria.
Algú que no és cec i diu: "T'estimo perquè ets meravellós".
No, no, podria fer una llista dels teus defectes
i seria llarguíssima.
I, finalment, et diu: "Però saps què? Encara t'estimo".
Ja t'ha tocat la loteria.
Aleshores, bé,
¿com compensem
la fragilitat constitutiva de l'ésser humà
amb aquestes manifestacions de grandesa?
Perquè, en definitiva, tot això gran que fem,
d'aquí pocs anys, ningú recordarà que ho hem fet, no?
Però, mentre vivim,
cadascun de nosaltres sap
què és per ell el més real d'aquest món.
I que amb això tan real que som i que és la nostra vida
val la pena intentar fer alguna cosa digna.
Això també, només si ets humà, t'ho pots plantejar.
No sé si ni m'he posat una mica cursi, inclús,
però el que us dic ho crec fermament.
Moltíssimes gràcies, Gregorio,
per compartir amb nosaltres totes aquestes reflexions.
Soc la Pilar, de la Unió Sindical d'Inspectors d'Educació,
però la pregunta va per un camí diferent.
Com a filòsof, ¿com definiries el fet de viure bé
per poder-ho transmetre a tota la comunitat educativa?
Doncs, mira, per començar, "viure bé" significa dur la teva vida
sense que pesin gaire la vergonya ni la por.
Perquè una vida que ha d'arrossegar la vergonya d'un mateix
no pot ser una bona vida.
I una vida que viu pendent de les pors d'un mateix
tampoc pot ser una bona vida.
Crec que, si ens posem ara a plantejar-nos-ho,
la qüestió de què és una vida que mereixi la pena ser viscuda,
qui millor planteja tot això és Aristòtil, que diu:
"Són moltes coses, les necessàries, la salut és important".
Aristòtil no és cínic i sap que tenir bona salut
que tenir amics és essencial per a una bona vida,
que tenir unes condicions econòmiques és essencial per a una bona vida.
Però, per damunt de tot,
hi ha la voluntat
de fer de nosaltres una cosa que, sent efímera, sigui gran.
Per això,
l'ètica o la moral, o com ho vulguem anomenar,
al llarg de la història,
la pregunta que s'ha fet, bàsicament, és:
"Què en puc fer, de mi mateix?".
I crec que això cal fer-ho sense gaires escarafalls, també.
El que de vegades diem a la cultura popular,
ficar-te al llit
amb una cama per aquí i l'altra per allà
i dormir amb la consciència relaxada i amb son,
també és un element essencial de la bona vida.
El que vull dir és que no pots tenir una bona vida
sense tenir ambicions sobre tu mateix.
Això ens porta a una qüestió important.
En una de les històries que explica Odisseu
al viatge de l'Odissea,
arriben a l'illa d'una maga, de Circe.
Circe els convida a menjar a tots
i el que fa és transformar-los en animals.
Aleshores, Odisseu s'ha quedat amb tota la tripulació
que són animals.
Odisseu demana a la maga: "Escolta,
torna'ls al seu estat, a ser humans".
I Circe li diu: "Si ho volen.
Si no ho volen, no". Diu: "Però com no ho han de voler?".
Aleshores, ho va preguntant d'un en un i tots ho volen, menys un,
que és un porc. I diu: "Jo vull aquesta vida.
És meravellós, t'aixeques a rebolcar-te en el fang.
T'aixeques a menjar. Després vas per aquí i per allà.
Jo vull aquesta vida".
Bé, i això durà
Stuart Mill, quan parla d'aquestes qüestions,
a fer aquesta pregunta: "Què preferim ser?
Un porc satisfet o un Sòcrates insatisfet?".
Què preferim? Si ho podem escollir, què és el que volem?
Un porc satisfet o un Sòcrates insatisfet?
Jo no tinc cap dubte que més d'un voldrà ser un porc satisfet.
Dir: "Mira, no et preocupis, no tinguis preocupacions.
Menja, diverteix-te, etcètera".
Però a mi em sembla que dona més densitat a la seva vida
el que vol ser com un Sòcrates insatisfet.
I crec que una bona vida ha de ser una vida densa.
Hola, Gregorio.
Soc en José Carlos.
Gràcies per les teves reflexions
i perquè no només ens fas o ens convides a escriure,
sinó que fas que ho fem,
ja que ens fas prendre apunts de totes les coses que ens expliques.
Ets un gran defensor de les tradicions.
Et volia preguntar:
¿què creus que en aquest món d'avui dia
aporta tot el tradicional?
Per què la tradició és important?
Ortega deia en una expressió que sempre m'ha agradat molt
que, del passat, tots som en som descendents.
Ens agradi o no, jo què sé, de Cervantes.
Però que per fer el que toca t'has de convertir en hereu,
considerar que això et pertany.
Començant per la cultura, des del Marquès de Santillana,
que te'l llegeixes i no te'l creus,
a les coples a la mort del seu pare, de Jorge Manrique,
que són d'una actualitat extraordinària,
fins a tota una sèrie de coses.
A mi, a més, m'agrada.
Per què? Doncs perquè sí.
Perquè no tot ha de ser per aconseguir alguna cosa.
Perquè sí, perquè em dona la gana.
M'estic intentant aprendre un sonet de Quevedo,
que m'agrada molt.
El que diu aquest sonet, bàsicament, és el següent.
Un peregrí va a Roma i diu: "Cerques Roma a Roma, oh, peregrí!".
Busques la Roma mítica de la història a la Roma real.
"Oh, peregrí! Al mateixa Roma, no trobes Roma:
cadàver és la que va ostentar muralles, i tomba d'ell el mateix Aventí".
I aquí em perdo.
Caram! Per què em costa tant aquest sonet?
Me'l sé i se'm resisteix.
Per què? Doncs, mira, quan aprenc,
quan llegeixo,
tinc la sensació que tinc Quevedo al costat.
L'hi tinc, el sento, tinc Quevedo al costat.
A més, em permet una mica repetir en mi
les experiències que va tenir Quevedo a Roma.
I això em sembla que és enorme.
Que tu expandeixes el radi del teu món.
I quan parlàvem de transcendir l'ambient familiar,
no només penso
en fronteres geogràfiques que vas ampliant.
Es tracta també d'anar cap enrere,
perquè trobaràs en la gent, inclús remota,
sentiments que et semblen propis.
Un exemple, us citaré un vers d'una poeta grega lesbiana.
I jo no soc poeta ni grec ni lesbiana.
En un dels seus poemes, fixeu-vos què diu.
Qualsevol dels presents que hagi estat enamorat un segon,
entén perfectament què diu aquesta poeta, Safo.
Diu: "Només et miro i, de seguida, la meva veu emmudeix".
No ho hem sentit mai?
"Només et miro i, de seguida, la meva veu emmudeix".
Però si té 2.700 anys, com pot ser això?
Perquè tenim moltes similituds.
Els éssers humans som capaços d'entendre Homer,
som capaços de ser una estona amb Plató,
som capaços de les històries d'Heròdot,
la història que us he explicat ara de Cressus.
I crec que això amplia el teu camp, amplia el teu domini.
Però, sobretot,
em sembla que és una excursió fabulosa.
He de dir que Plató és un amic íntim meu
i que contínuament parlem l'un amb l'altre.
A poc a poc,
crec que aconsegueixo ficar-me al cap de Plató.
Ja em diràs tu, quin viatge turístic em proporcionarà aquesta experiència?
És sorprenent, oi?
Jo no intento dir amb això que tot el passat sigui bo.
El que sí que intento dir és que, d'una banda,
tenim una herència i està bé que no l'oblidem.
Perquè Quevedo ens ha deixat els seus sonets
per a nosaltres en herència.
Cervantes ens ha deixat El Quixot en herència.
I em sembla que dir:
"Com que això costa, renuncio a aquesta herència"
és poc intel·ligent.
No fa gaire vaig escriure un llibre
i hi parlava d'un fenomen cultural
d'una rellevància extraordinària, l'escola de Salamanca.
Hi apareixen una sèrie de figures admirables
per la seva capacitat de tota mena,
des d'economistes fins a teòlegs enormes.
Quan vaig presentar el llibre,
un periodista, no en diré el mitjà, em va dir:
"Si haguessis de ressaltar alguna cosa d'aquest llibre,
què ressaltaries?".
I li vaig contestar: "Doncs em dol que els nostres joves
puguin acabar el batxillerat sense haver sentit a parlar mai
de ningú de l'escola de Salamanca".
I el periodista va titular l'endemà l'entrevista:
"A Gregorio Luri li dol que els nostres joves no coneguin
la cova de Salamanca".
Evidentment, un munt de trucades:
"Què és això de la cova de Salamanca?", perquè, a més, hi ha una cova.
Però, mira,
un poble, el que sigui, a més de compartir
certes esperances de futur, ha de compartir una cultura comuna.
Nosaltres tenim elements a la nostra cultura
perquè la comunitat del que hem heretat tingui altura,
tingui densitat, tingui pes.
No ho oblidem, no ho oblidem.
Que això no vol dir
que només els clàssics siguin importants,
però com diu Quevedo també en un text preciós:
"El gran avantatge dels clàssics
és que ens parlen amb equanimitat".
És a dir,
simplement ens expliquen el que viuen,
el que pensen, el que fan.
Un exemple que podríem posar d'entre 20.000:
un autor hispanoromà que es deia Higini,
sabem que era hispà i sabem que va arribar a Roma
amb les tropes de Cèsar.
No sabem si com a esclau que va ser alliberat a Roma o no,
però, en tot cas, aquest home, en poc temps,
va arribar a ser el primer bibliotecari d'August,
el creador de la primera capella pitagòrica romana,
la Porta Maggiore, la va crear ell.
I té un llibret preciós titulat com a Faules .
En aquestes faules, n'hi ha una
que us explicaré
perquè em sembla que, per parlar dels clàssics,
és millor mostrar o ensenyar que convèncer amb raons.
Aquesta història, hi insisteixo, és Cura i explica el següent.
Nosaltres hem perdut el sentit que encara té, per exemple,
per a Fray Luis: "tenir cura de" és cuidar
o parar atenció a alguna cosa.
Bé, la història comença així, o la faula comença així.
Imagineu-vos la Cura personificant les cures,
el fet de cuidar, de parar atenció.
La Cura travessava un riu
i, quan va arribar a l'altra riba,
es va adonar que els peus se li enfonsaven al fang.
Per treure's el fang, en va agafar un bon munt
i, quasi inconscientment, va començar a jugar amb el fang
i resulta que va modelar una figura que li va semblar molt bonica.
Contemplava la figura i pensava: "És molt bonica,
però entre el vent, el sol, la pluja i tot, d'aquí poc temps, desapareixerà".
En aquell moment, va aparèixer Júpiter
i li va dir: "Jo li donaré vida".
La va bufar i la figura va cobrar vida, es va fer vida.
Us deu sonar, oi? D'altres mites.
Però aquest té una característica molt especial.
Aleshores, quan aquesta figura va tenir vida,
la Cura va dir: "Es dirà com jo, Cura".
I Júpiter li va dir: "Ni parlar-ne, s'ha de dir com jo,
que soc qui li ha donat la vida, l'esperit".
Mentre discutien, va aparèixer, per si fossin pocs,
la Mare Terra, Tellus, i va dir:
"No, s'ha de dir com jo perquè jo li he donat la carn".
I Júpiter: "Però jo li he donat l'esperit!".
Com que no hi havia manera de posar-se d'acord,
van cridar el déu del temps.
I el déu del temps va dictar aquesta sentència:
"Com que la carn o el cos li l'ha donat la Mare Terra,
quan mori, el seu cos serà propietat de la Mare Terra.
Com que Júpiter li ha donat l'esperit,
quan mori, el seu esperit serà propietat de Júpiter.
Però com que qui ha posat en marxa tot això
és la Cura...", o la podem traduir per "Inquietud", si voleu.
"Com que qui ha posat tot això en marxa és la Inquietud,
mentre visqui, serà possessió de la Inquietud".
Mentre visquem,
som possessió de la inquietud.
I som possessió de la inquietud per una sentència del déu del temps.
Precisament, perquè estem sotmesos al temps,
duem la inquietud amb nosaltres.
Doncs bé, Heidegger explica aquesta història
al començament de L'ésser i el temps .
És el millor resum d'una obra
que costa moltíssim de llegir de Heidegger, L'ésser i el temps .
Això, trobar una faula que ha tingut tantes versions,
que ha tingut, a més, tanta tradició,
que forma part d'un llibre essencial del segle XX,
com ho és L'ésser i el temps de Heidegger,
i que quan la llegeixes no et deixa indiferent, hi passa alguna cosa.
Som propietat de la inquietud,
no ens podem alliberar de la inquietud, vaja.
Per què? Perquè estem sotmesos al temps, a la sentència del temps.
Quan ens alliberem de la inquietud, ja no hi serem,
perquè el nostre cos serà per un lloc
i el nostre esperit, per un altre.
Et podria explicar centenars d'històries d'aquesta mena,
que es queden amb nosaltres.
Però aquestes coses, en realitat, si han perdurat tant,
és perquè tenen alguna veritat que no caduca.
I aquest és el do més gran
que ens poden proporcionar els clàssics.
Bé, em posaré també una mica cursi.
M'agrada molt l'expressió d'un estoic romà
que donava aquest consell:
"Quan vagis al mercat, no t'oblidis de tornar-ne amb un amic".
Perquè faciliten molt la vida.
La vida és complicada
i, amb freqüència, necessites algú.
Tot és diferent si tens un amic.
Això ho deia Clarín i em sembla molt bonic dir això:
"Un amic és com si tinguessis parts de la teva ànima repartides per allà".
Si tens molts amics, tens la teva ànima repartida pel món,
i amb això s'expandeix
la teva pròpia vida.
Perquè crec que,
si hem de mesurar el nostre valor,
la manera més objectiva per fer-ho és mesurar el valor dels nostres amics.
Se sol dir
que l'amic és un altre jo.
No necessàriament,
perquè l'amic no és aquell amb qui estem sempre d'acord,
és aquell amb qui podem discutir i continuar sent amics.
I tenir opinions molt diferents sobre un tema.
Sèneca explica la història
d'un advocat romà que tenia un geni terrible
i que, un dia, parlant amb algú,
l'advocat defenia les seves posicions i l'altre li deia que sí a tot.
"Sí, sí, sí".
Fins que Sèneca va fer un cop sobre la taula i va dir:
"Porta'm la contrària de tant en tant perquè en siguem dos!".
Aquesta fortuna de ser-ne dos,
precisament, perquè algú et porta la contrària
és una fortuna gran.
No sé com hem començat d'una manera
i hem acabat entre els clàssics. Jo m'ho he passat bé amb vosaltres.
Espero que no us hagi resultat indigest.
Si és així, em dono per satisfet. Un plaer estar amb vosaltres.
Clicca su qualsiasi testo o timestamp per andare direttamente a quel momento del video
Condividi:
La maggior parte delle trascrizioni è pronta in meno di 5 secondi
Copia in un clicOltre 125 lingueCerca nel contenutoVai ai timestamp
Incolla l'URL di YouTube
Inserisci il link di qualsiasi video YouTube per ottenere la trascrizione completa
Modulo di estrazione trascrizione
La maggior parte delle trascrizioni è pronta in meno di 5 secondi
Installa la nostra estensione per Chrome
Ottieni le trascrizioni all'istante senza uscire da YouTube. Installa la nostra estensione per Chrome e accedi con un clic alla trascrizione di qualsiasi video direttamente dalla pagina di riproduzione.
